En aquest lloc web fem servir galetes (o cookies en anglès) perquè la teva visita sigui més àgil i per mesurar, de forma anònima per a tu, la navegació que fas al web.

Si continues navegant entendrem que acceptes l'ús de les galetes. Trobaràs informació completa sobre l'ús que fem de les galetes en aquest lloc web a la pàgina Política de cookies.


Programes transversals

L’ICAC també defineix uns programes transversals que desenvolupen disciplines de caràcter metodològic i aplicat afins a l’Arqueologia que incideixen en les diferents línies de recerca de l’ICAC. Dins l’estructura de recerca se situen al mateix nivell que les línies de recerca, són coordinats per un investigador responsable i poden desenvolupar diferents projectes.


Mètodes i tècniques de les ciències experimentals aplicades a l’arqueologia clàssica

Subprograma d'Arqueometria

L’objectiu general del subprograma transversal Arqueometria és la integració de les tècniques procedents de les ciències experimentals en l’estudi de les restes materials arqueològiques per millorar la qualitat del coneixement científic d’aquestes restes, facilitant la comprensió dels materials i l’elaboració d’inferències històriques.

Si bé les relacions entre les ciències experimentals i l’arqueologia van començar ja al s. XVII, especialment gràcies a la Royal Society of London, i es van fer més notables en els segles XVIII i XIX, l’Arqueometria, tal com l’entenem avui dia, es va desenvolupar a partir de la primera meitat del s. XX, gràcies al desenvolupament de la Física. Aquest desenvolupament, conjuntament amb l’estandardització dels mètodes analítics, va possibilitar, ja als anys 50 i 60, la realització de grans projectes de recerca, ultrapassant l’estudi de mostres puntuals. A més, el desenvolupament de la informàtica i dels principis estadístics, a partir dels anys 60 i, sobretot, dels 70, va permetre l’ús de grans volums de dades, així com l’aplicació de tècniques i principis estadístics cada cop més complexos.arqueometria

Durant tot aquest procés, el tipus de material arqueològic que s’ha estudiat mitjançant l’aplicació de tècniques arqueomètriques no ha parat de multiplicar-se i, avui dia, inclou tota mena d’artefactes, tant des del punt de vista de la seva tecnologia de producció com des de l’estudi de la seva provinença.

Qualsevol artefacte arqueològic té un doble vessant cultural i material. Com a objecte cultural és susceptible de ser estudiat a partir de les seves característiques formals per l’Arqueologia. Com a objecte material és susceptible de ser estudiat a partir de l’aplicació de les ciències experimentals, és a dir, des del punt de vista de l’Arqueometria. En ser elaborat, un artefacte parteix inicialment d’una matèria primera que pot no ser transformada en la seva composició, com és el cas dels materials lítics, que només canvien la forma externa, o pot ser transformada successivament, en diversos processos més o menys complexos, com és el cas d’algunes ceràmiques, vidres o metalls.

En el procés d’elaboració de l’artefacte, el seu component material reté, en diversos graus, una informació sobre la composició inicial de la matèria primera de què està fet, i possibilita la realització d’estudis de provinença d’aquesta matèria primera. A més, les successives transformacions comporten canvis en aquesta matèria primera que es regeixen per les lleis de les ciències naturals i que, per tant, permeten identificar el procés tecnològic que han sofert, i permeten també l’estudi de la tecnologia antiga.



Projectes

Subprograma d'Arqueologia ambiental i paleoambient

 

La Paleobotànica, en tant que conjunt de disciplines afins a l’Arqueologia, l’Etnobotànica i la Història Ambiental, ha estat al nostre país escassament aplicada al món clàssic. Per a aquest període històric, s’ha considerat que les restes arqueològiques –tant materials (doli, àmfores) com constructives (dipòsits de vi, molins d’oli, villae, etc.)– i els textos clàssics constitueixen una informació suficient per aproximar-se a l’economia del món antic i a l’articulació i transformació de l’espai i el territori.

Tanmateix, l’escassa informació paleobotànica i paleoecològica elaborada ha anat posant de manifest uns sistemes econòmics i unes dinàmiques home-medi riques, variades, heterogènies, sovint complexes i inesperades. Aquesta situació de mancança no es produeix en altres països i, així, alguns projectes europeus s’han esforçat a quantificar l’abast de les desforestacions romanes i l’extensió de les activitats agrícoles, en tant que mecanisme d’aproximació a l’evolució econòmica del món clàssic (ESF). Cal recórrer el camí que altres països ja estan seguint.

Els estudis paleoambientals se centren bàsicament en la recuperació i les anàlisis de diversos tipus de partícules i restes:

a) Paleobotànica

• Grans de pol·len i espores
• Microfòssils no pol·línics: fongs, etc.
• Micropartícules carbonoses derivades de la combustió vegetal i d’activitats industrials
• Plàncton: algues, esponges, etc.
• Fruits, llavors i subproductes de plantes agrícoles (identificació, isotopia, mineralogia)
• Restes de teixits vegetals
• Fitòlits
• Fulles i tricomes
• Residus vegetals (tanins, greixos, midons, etc.)
• Esferòlits
• Carbons, fustes (identificació, isotopia, mineralogia, creixement)


b) Paleozoologia

• Mamífers
• Ocells
• Peixos
• Gasteròpodes
• Malacofauna
• Ostracodes


Tecnologies de la informació i la comunicació aplicades a l’arqueologia clàssica

 

Com qualsevol altra disciplina i àmbit de coneixement, l’arqueologia s’ha anat adaptant en la darrera dècada a l’aparició de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). La informàtica ha permès millorar una sèrie de tasques, de vegades molt mecàniques, que ja es feien amb anterioritat, i ha proporcionat una major rapidesa i, sobretot, una qualitat superior dels resultats. D’altra banda, un dels grans avantatges de la revolució digital és la capacitat d’emmagatzemar grans volums de dades de manera ràpida i senzilla, unes dades que es poden reutilitzar de diverses formes. Si totes aquestes aplicacions han facilitat una mica més la resolució de problemes quotidians dels arqueòlegs, altres aplicacions han obert noves fronteres i possibilitats que fins ara ni tan sols s’havien somiat.

De forma general, els arqueòlegs han detectat un canvi profund en 5 grans esferes d’aplicacions informàtiques. Tot i que no són les úniques, sí que semblen les més destacades:

a) Enregistrament de dades (sobretot dibuix i imatge)
b) Bases de dades
c) Sistemes d’Informació Geogràfica
d) Realitat virtual
e) Comunicació mitjançant Internet

a) Enregistrament de dades
Qualsevol excavació o prospecció genera un conjunt de dades que s’han d’enregistrar en un mitjà gràfic, normalment dibuix o fotografia. Avui dia, els processos de dibuix s’han simplificat a partir de programes com Freehand, Coreldraw o Illustrator, que faciliten la il·lustració d’objectes arqueològics i plantes a partir dels dibuixos fets amb llapis.

Pel que fa a plantes més complexes de jaciments que, posteriorment, s’han de recrear en 3D o en aplicacions en Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG), el programa més comú és Autocad o Microstation, que permet georeferenciar qualsevol dels punts que apareixen en el dibuix d’una manera senzilla, així com assignar propietats a cadascuna de les seves entitats (línies, punts, capes...).

D’altra banda, un altre tipus d’enregistrament és la imatge (des de la fotografia aèria fins a fotos del jaciment o d’objectes). Sigui quina sigui la forma d’enregistrament, la fotografia o el vídeo es digitalitza amb escàners especialitzats (per diapositives, negatius o de taula paper) o programes de manipulació de vídeo digital (Adobe Première). Per millorar la qualitat de la imatge, i fins i tot per obtenir informació amagada, es poden fer servir programes de tractament d’imatge, entre els quals destaca Photoshop (Adobe).

b) Bases de dades
Totes les dades obtingudes en qualsevol intervenció arqueològica (prospecció o excavació) han de ser inventariades per fer-ne un estudi posterior, o simplement perquè els investigadors les puguin consultar. Primer de tot, cal fer un bon disseny de la base de dades perquè la seva estructura no hagi de variar gaire en el futur, i cal fer servir també algun dels programes estàndards que faci simple la importació i exportació de dades a altres aplicacions, com poden ser Sistemes d’Informació Geogràfica, paquets estadístics o Internet. Actualment, per a les bases de dades simples el programa més utilitzat és Access (Microsoft), tot i que per a bases més complexes hi ha Oracle, així com aplicacions com MySQL per fer-les accessibles per Internet. Cal recordar que les dades arqueològiques s’enregistren per al seu estudi, i en aquest cas totes les dades numèriques es poden analitzar amb diversos programes estadístics com SPSS, Statigraphics, etc.

c) Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG)
Es tracta de sistemes que integren programes de dibuix tècnic (del tipus CAD/CAM), bases de dades, programes estadístics, funcions d’anàlisi geogràfica i àlgebra de mapes per a qualsevol tipus d’informació georeferenciada, com pot ser l’arqueològica. Aquests programes poden permetre l’estudi de les dades obtingudes per fotografia aèria o prospeccions geofísiques, fins i tot combinades. També són útils per als estudis multifase i funcionals de qualsevol tipus de jaciment (microanàlisi), així com de tot un territori (macroanàlisi). Finalment són d’ús especialment rellevant per a institucions de gestió del patrimoni, per poder preveure amb antelació possibles problemes, així com per facilitar la preservació arqueològica.

Pel que fa al programari, hi ha programes accessibles econòmicament, que si bé no tenen totes les prestacions, poden realitzar gran part de les aplicacions i sobretot serveixen per a l’aprenentatge, com poden ser Grass, Miramón i Idrisi.

d) Models sintètics – realitat virtual
El tractament de la imatge en tres dimensions ha suposat una vertadera revolució en els darrers anys que ha permès crear tant entorns simulats del passat com possibles hipòtesis de treball i elements de comunicació per al gran públic o per a la docència de l’arqueologia. Els programes de realitat virtual estan evolucionant molt (3D StudioMax, Lightwave, Softimage, Maya...), i cal estar sempre pendent de les contínues actualitzacions.

Com en la major part de casos, la realitat virtual està pensada per a la comunicació, i cal distingir entre els productes o resultats que per les dimensions només es poden visionar en un espai físic (per exemple, una aula o un museu).

Algunes de les interpretacions arqueològiques passen per una reconstrucció de les restes immobles excavades. En els darrers anys, s’ha desenvolupat una tecnologia digital que permet fer reconstruccions en 3-D de gran qualitat plàstica i que facilita el desplaçament pel seu interior. La realitat virtual permet la difusió dels treballs arqueològics, no només per a un públic especialitzat, sinó per a qualsevol persona que només amb la imatge en tres dimensions pugui contextualitzar i entendre fàcilment les estructures descobertes.

Aquesta tècnica de realitat virtual és especialment adequada per a la didàctica en dos entorns: en l’àmbit universitari i als museus. En l’àmbit universitari cada cop s’estan dissenyant més materials multimèdia, en format CD-ROM o en forma de pàgines web, que faciliten l’aprenentatge de conceptes i objectes arqueològics. Els més desenvolupats són veritables programes d’aprenentatge intel·ligents que fan un seguiment del treball dels estudiants, avaluant-ne els progressos dins el material, amb tests i recorreguts que queden enregistrats a la memòria de l’ordinador (per exemple, el CD-ROM dels Ibers). Actualment, alguns d’aquests CD-ROM educatius també incorporen models sintètics de realitat virtual.

Institucions com museus o parcs arqueològics tenen en els materials multimèdia i la realitat virtual recursos didàctics excel·lents per als visitants d’aquests centres d’interpretació cultural. Això comporta l’adequació d’una part del centre amb ordinadors perquè els usuaris puguin accedir a aquests recursos durant la visita, o perquè alternativament puguin disposar dels materials a la botiga per consultar-los a casa. És evident que les noves tecnologies fan replantejar l’estructura i les formes de difusió dels centres culturals vinculats estretament a l’arqueologia perquè, d’aquesta manera, el coneixement obtingut a través de la recerca pugui ser accessible per a un públic cada cop més ampli.

e) Comunicació mitjançant Internet
Un dels grans reptes dels arqueòlegs és poder comunicar, al final del seu treball de recerca, els resultats de la investigació, tant als especialistes com als estudiants i al públic general. Amb l’aparició d’Internet, s’ha creat un nou espai que permet aquesta comunicació, tant en l’àmbit de l’especialista com en l’àmbit general.

Els espais d’Internet (del tipus portal) poden afavorir la comunicació horitzontal entre una comunitat d’estudiosos amb uns mateixos interessos a partir de l’intercanvi de publicacions digitalitzades (arxius .doc o .pdf), notícies inèdites (per exemple, memòries d’excavacions diverses), revistes electròniques (per exemple, Internet Archaeology, http://intarch.york.ac.uk) o fins i tot bases de dades especia-litzades (CIL en línia, http://www.uni-heidelberg.de/institute/ sonst/adw/edh/).


Fins ara, s’han creat portals d’àmbit molt general, com l’americà Archnet (http://archnet.uconn.edu) o l’europeu ARGE (http://odur.let.rug.nl/arge/), o alguns de molt específics, com Romarch (Universitat de Michigan, EUA), especialitzat només en arqueologia romana. Aquesta voluntat d’abastar temes molt amplis o una àmplia geografia, així com la centralització de la informació, ha fet que aquests projectes no hagin tingut èxit. Sembla que el secret és que la comunitat d’un portal tingui una forta vinculació temàtica i geogràfica, i que es responsabilitzin de l’administració de l’espai les principals institucions que formen la comunitat. D’aquesta manera, l’esforç de manteniment es reparteix entre tots.

A Internet es poden presentar les primeres memòries d’excavació, fer difusió d’equips o projectes concrets de recerca, publicar revistes digitals o llistes d’interès, crear complements de museus o parcs arqueològics i fer docència. Encara desconeixem les conseqüències d’un ús generalitzat d’Internet en el nostre àmbit, però el que sembla és que facilitarà la comunicació perquè trencarà les barreres de temps i espai entre els especialistes i qualsevol tipus de públic interessat en arqueologia.

Per poder aprofitar tots aquests recursos, s’hauria d’arribar a un consens de futur per mirar de canviar la manera de treballar i fer-la més cooperativa i no tan individualitzada com fins ara. En altres països, aquest canvi d’actitud envers la recerca aporta resultats millors, i avui dia la tecnologia afavoreix cada cop més el treball cooperatiu des de la distància. Això potenciarà molt més les possibilitats de compartir aquests recursos a partir de l'intercanvi d’informació. I el fet de poder connectar amb una plataforma comuna de recerca permetrà difondre i contrastar diferents tipus d’informació d’una manera àgil i ràpida.



Projectes


Arqueologia clàssica i ciències de l'antiguitat. Fonts textuals, epigrafia i numismàtica

 

L’estudi de les fonts textuals aplicat a l’Arqueologia ha de tenir un marcat caràcter transversal en l’estructura de l’ICAC. En qualsevol de les seves quatre línies d’investigació i dels programes i projectes de recerca concrets que s’hi puguin desenvolupar, l’anàlisi textual opera en els dos nivells, tant en la documentació i la lectura com en la interpretació de nous documents.

L’espectacular desenvolupament de l’arqueologia al llarg del s. XX, amb la creació de les seves pròpies disciplines auxiliars procedents principalment del camp de les ciències experimentals i, més recentment, dels avenços en l’àmbit de les tecnologies de la informació, ha fet replantejar dràsticament les relacions entre l’arqueologia i les disciplines historicofilològiques com a vies d’aproximació a la cultura de l’Antiguitat igualment importants i fins i tot independents. Aquest fet ha comportat un extraordinari enriquiment del nostre coneixement del món antic, però alhora una certa dissociació i incomunicació entre dues branques científiques que, tot i prendre com a objecte d’anàlisi materials parcialment diversos, convergeixen en l’estudi d’una realitat unitària.

A diferència de l’Arqueologia prehistòrica, centrada en cultures àgrafes, l’Arqueologia Clàssica no pot ignorar la literalitat –en el sentit més ampli del terme, oposat a l’oralitat– del seu camp d’estudi al llarg de la major part de la seva dilatada cronologia. El fet que disposem d’una ingent quantitat de documents textuals que abasta una amplíssima gamma de registres (obres literàries, tècniques, cartes, documents oficials i privats, grafits...) i suports materials (papir, pedra, ceràmica, metalls...) suposa una font d’informació insubstituïble a l’hora de documentar i interpretar les dades materials de la recerca arqueològica.
D’altra banda, les excavacions arqueològiques augmenten contínuament aquest corpus textual amb la troballa de nous documents que, en primer lloc, cal llegir i analitzar amb l’ajut de l’epigrafia, la paleografia i la filologia per poder-los integrar en un context material, històric i cultural més ampli i significatiu. En aquest sentit, convé no oblidar que Tàrraco constitueix una font important de documents epigràfics del món romà. Tota aquesta documentació, tant la ja coneguda com la que aporten les noves excavacions, no només s’ha de llegir, editar i interpretar, sinó que cal sotmetre-la a una contínua confrontació (i, eventualment, reinterpretació) enfront dels nous coneixements que la investigació arqueològica va procurant sobre el context històric, topogràfic o material de l’Antiguitat. I el mateix succeeix a la inversa, ja que les dades arqueològiques també s’han de revisar contínuament segons la informació aportada pels nous documents textuals. Tots aquests factors fan realment imprescindible la participació del filòleg en la recerca arqueològica en totes les seves línies d’actuació i en tots els nivells de la interpretació.



Però més enllà d’aquests dos objectius de l’anàlisi filològica aplicada a l’arqueologia, és necessari abordar una síntesi epistemològica que confronti i integri les dades textuals amb les materials en un coneixement unitari, sense que això impliqui esborrar les discontinuïtats, diferències i fins i tot contradiccions entre unes i altres (per exemple, entre l’imaginari de la ciutat o la conceptualització del territori reflectits en els textos i les dades arqueològiques sobre la topografia urbana o l’organització territorial). Aquestes divergències poden respondre en ocasions a la diferència dels nivells de la realitat registrats per ambdues fonts de coneixement, cosa que permet calibrar la distància entre ideologia i realitat material. Altres vegades, en canvi, les divergències o contradiccions poden ser simptomàtiques de deficiències o errades en els mètodes o els resultats de la interpretació, i per tant poden ser extremadament valuoses a l’hora d’identificar problemes i solucionar-los replantejant les preguntes o reformulant les respostes. En qualsevol cas, resulta evident la necessitat per a l’Arqueologia Clàssica de no negligir l’enorme quantitat de coneixements (i també d’interrogants) que les fonts textuals ens forneixen sobre el món grecoromà.



Projectes