Explotación de los recursos forestales desde el neolítico hasta la época moderna en los valles de La Vansa-Sierra del Cadí (Alt Urgell) y del Madriu (Andorra)
Análisis antracológico de estructuras altimontanas
En aquest treball es presenten els resultats de l’anàlisi antracològica dels carbons obtinguts durant la primera fase del projecte denominat «Ocupació del sòl i formes del paisatge de muntanya als Pirineus orientals de l’antiguitat a l’època medieval». Per a la coordinació d’estudis històrics i arqueològics l’ha dirigit el Dr. J. M. Palet (ICAC), i per als estudis paleoambientals, el Dr. S. Riera (SERP-UB). Tots dos s’integren al programa transversal «Arqueologia Ambiental i Paleoambient», que col·labora estretament amb la línia temàtica denominada «Arqueologia del paisatge, poblament i territori», de l’ICAC.
Els estudis antracològics tenen una importància primordial al marc de la investigació, ja que les restes de carbons són particularment abundants en totes les estructures. L’interès principal d’aquest treball és conèixer i entendre la dinàmica i la relació de les poblacions que van ocupar aquestes valls amb el medi d’alta muntanya i en concret amb el medi forestal.
El llibre se centra en dues àrees d’estudi: el vessant meridional de la serra del Cadí, concretament la vall de la Vansa (la Vansa-Fórnols i Josa-Tuixén, Alt Urgell), on es localitza al Parc Natural del Cadí-Moixeró, i la vall del Madriu, que se situa al municipi d’Escaldes-Engordany (Andorra). Les estructures documentades han estat carboneres, forns i estructures ramaderes amb cronologies que discorren des del neolític antic fins a l’època moderna.
Els resultats mostren que durant tot aquest període les poblacions ramaderes que pugen a aquestes altituds buscant prats d’estiu, exploten la fusta que hi ha en el seu entorn immediat. L’objectiu dels pastors és l’obtenció de prats de bona qualitat i la fusta s’utilitza per a l’elaboració de fogars i la construcció d’estructures. A partir de l’època romana, sobretot al Cadí, l’activitat metal·lúrgica (almenys una part, com ara la primera transformació del ferro) guanya importància i suposem que el combustible que s’utilitza és el carbó, però encara no s’ha documentat cap carbonera d’aquestes cronologies. La majoria d’informació sobre l’ús de la fusta, però, és producte de la gran quantitat de carboneres documentades i datades entre els segles XIV i XVII, que es relacionen directament amb les fargues de l’entorn. La fusta utilitzada és de pi, bedoll i avet.
Malgrat la poca variabilitat dels resultats (el pi representa la majoria en pràcticament totes les estructures), s’han observat diverses formacions vegetals dels pisos muntà i subalpí. A més, l’excepcional conservació del material estudiat ha permès observar alguns objectes que conservaven clarament la morfologia, com cobertes de recipients o un mànec d’eina.
L’alta muntanya, al contrari del que s’ha pensat tradicionalment, no ha estat mai una àrea marginal. En èpoques en què les activitats agrícoles eren més importants, l’ocupació d’alta muntanya no va disminuir. Al contrari, va viure una continuïtat, perquè l’entorn ofereix una sèrie de recursos específics molt apreciats des de la prehistòria (boscos, minerals i prats).
