The Ager Tarraconensis Project (PAT) has studied an area of the Baix Camp region, focusing on landscape studies. An evaluation of sites of military importance has shown that, within the PAT area of study, visual control points from Iberian times did not survive into the Roman era. The Romans set up military control points next to the main towns from the Iberian era, as well as some strategic points on the coastal hills. The structure of the countryside’s population also underwent a radical change in the 2nd and 1st century BC, together with a totally new division of agricultural land. A study of how water was managed has provided important findings for the countryside. It has been deduced that the significant linen production industry mentioned in various sources was located on the banks of the River Francolí due to the location of bleaching grounds in this area. The irrigation channels that brought water via dams on the Francolí River and the rivercourse of Maspujols fed pottery industries, crops and installations of baths and fountains for the villas. In summary, these were very significant changes in the subsequent evolution of the landscape at the Camp de Tarragona.
Search Results for: ager tarraconensis
Signat un conveni marc de col·laboració entre l’ICAC, la URV i l’Ajuntament de Tarragona
D’esquerra a dreta, Francesc Xavier Grau,
Josep Fèlix Ballesteros i Joan Gómez Pallarès.
L’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros; el rector de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV), Francesc Xavier Grau, i el director de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), Joan Gómez Pallarès, han signat dimecres 5 de març de 2014, a la seu de l’ICAC, un conveni marc de col·laboració.
L’objectiu és promoure les relacions en l’àmbit de l’arqueologia clàssica i el patrimoni històric per potenciar programes i projectes de documentació i de difusió, així com l’intercanvi d’informació sobre excavacions, publicacions i altres iniciatives.
De totes maneres, fins ara ja hi havia hagut uns quants convenis entre l’Ajuntament i l’ICAC, que han permès desenvolupar: la planimetria arqueològica de Tàrraco, l’estudi del paisatge arqueològic antic a l’Ager Tarraconensis (a la dreta del riu Francolí), la coordinació de les actuacions arqueològiques derivades del Pla Director de la Catedral de Tarragona, la documentació fotogramètrica de les restes arquitectòniques d’època romana conservades a la ciutat, i una investigació sobre la basílica visigoda de l’amfiteatre romà de Tarragona.
Dinàmiques en l’organització social i econòmica del territori de Tarragona entre els segles VI-X
Aquest projecte de tesi doctoral pretén oferir una explicació històrica, econòmica i social dels processos que van tenir lloc entre la desaparició de l’Estat romà i la implantació del sistema jurídic-econòmic feudal, en una regió i una ciutat que va passar de tenir un paper clau en la romanització de la Península Ibèrica a ser “oblidada” durant els segles IX-X pels dos grans Estats propers: al-Andalus i el comtat de Barcelona.
L’àmbit d’estudi és el de la ciutat de Tarragona i el seu territori, l’antic Ager Tarraconensis, que, naturalment, va variar segons el context sociopolític. Així, mentre que a finals del segle V aquest territori s’estendria des de les muntanyes del Prades fins al riu Llobregat i des de la Conca de Barberà fins al mar, a partir d’un moment indeterminat entre finals del segle VIII i el segle IX semblaria que aquest territori es va veure reduït, com mostraria l’aparició d’altres centres territorials, com seria el cas d’Olèrdola al Penedès o Barberà a la Conca. Resta clar, doncs, que la ciutat de Tarragona i el seu territori representen un veritable laboratori de recerca per reconèixer les dinàmiques socials que van possibilitar el manteniment d’unes estructures Estatals una vegada desaparegut l’Imperi romà, així com els processos sociohistòrics que van caracteritzar allò que coneixem com Antiguitat Tardana i Alta Edat Mitjana.
La recerca duta a terme fins ara, ens ha permès proposar que el territori de Tarragona va experimentar una sèrie de transformacions socioeconòmiques al llarg dels segles VI-X que poden ser detectades i explicades en un context geogràfic més ampli. La ratificació, corroboració o modificació de la nostra incipient trajectòria d’investigació passa per l’estudi arqueològic del territori que, en el nostre projecte, centra els seus esforços en l’anàlisi dels espais domèstics i del seu instrumentum.
En aquest sentit es proposa una revisió dels materials ceràmics més moderns dels projectes que es desenvolupen en el conjunt de la Catedral, en l’amfiteatre –revisió de materials antics-, en la Torre de l’Antigua Audiència, la zona portuària de la ciutat o en el futur projecte del Circ romà de Tarragona. També es proposa la revisió de contextos del territori, com ara els interessants conjunts de Centcelles, Torre Bargallona o el castell del Catllar. L’objectiu no es revisar unes produccions ja conegudes sinó endinsar-se en els complex món dels segles VII-IX.
També es tindrà en compte l’estudi territorial, entès com l’observació crítica dels diversos assentaments rurals excavats fins a l’actualitat i la seva integració dins del control territorial que exercia la ciutat de Tarracona.
“Desitjo que l’ICAC creixi i es consolidi com a centre de referència per a la ciència i la societat”
La professora Rodà a la Unitat
d’Estudis Arqueomètrics de l’ICAC (2013).
Entrevista a Isabel Rodà, directora de l’ICAC (2007-2012)
“Desitjo que l’ICAC creixi i es consolidi com a institut de referència per a la ciència i la societat”
Després de 6 anys al capdavant de l’ICAC, la Prof. Isabel Rodà ha cessat a petició pròpia del càrrec de directora de l’ICAC. Des de l’1 de gener del 2013 ha tornat a la seva Càtedra de la UAB i continua vinculada l’Institut perquè n’és investigadora adscrita. L’ICAC ja ha iniciat el procés per seleccionar nou director.
Dels 10 anys que farà l’ICAC el setembre del 2013, tu n’hi has estat sis.
Sí, l’ICAC ha tingut dues etapes, amb un director, en Josep Guitart, i una directora, jo mateixa, i una columna vertebral, en Jordi Peiret, l’administrador. Josep Guitart va deixar una estructura administrativa, econòmica i jurídica muntada. Sempre dic que s’ha de construir sobre allò ja fet, i jo he volgut consolidar l’equip humà i afavorir la carrera dels joves, donar-los entrada. La mitjana d’edat de l’ICAC és molt jove, en part gràcies als nombrosos becaris, la majoria predoctorals, però també s’ha de insistir per tenir-ne més de postdoctorals.
Quines fites creus que s’han assolit amb la teva direcció?
Una seria la internacionalització. Era l’encàrrec principal que em van fer des del primer moment. Que l’ICAC, com a institut de recerca català, s’obrís a tot el món de l’arqueologia clàssica i es donés a conèixer a la resta d’Espanya i a Europa i Amèrica. I aquests últims anys l’ICAC ha incrementat molt les relacions amb instituts arqueològics internacionals, començant pel DAI.
Aquesta internacionalització també és visible en el Consell Científic Assessor de l’ICAC, constituït el 2010, i el comitè editorial, del 2012.
Sí, el Consell Científic Assessor té representants d’Alemanya, Grècia, Itàlia, Regne Unit, França, Croàcia, Egipte i Espanya. I amb una gran pena, immensa, vam perdre el 6 de novembre del 2011 el gran entre els grans i que tant va fer per a l’estudi de la Tàrraco romana i la seva difusió, Géza Alföldy. Val la pena també esmentar la participació de l’ICAC al CSIR i la gran quantitat de seminaris internacionals organitzats per l’ICAC, que han fet venir primeres espases internacionals.
Tot això connecta amb allò que has dit tant que l’ICAC és “a” Tarragona però no “de” Tarragona.
I que està molt bé que sigui així, perquè Tarragona va ser la capital de la província més gran de l’Imperi romà i és patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. A més a més de seu d’altres institucions que vetllen pel patrimoni arqueològic.
Per donar a conèixer l’ICAC no has estalviat viatges.
Esclar, perquè res substitueix el contacte humà! Hi he abocat tot el meu bagatge i els meus contactes, molts dels quals els tenia perquè des del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de la UAB em vaig encarregar molts anys de la xarxa Erasmus.
Aquests viatges també s’han traduït en convenis amb institucions d’arreu.
Tinc “convenitis”! Vull dir m’agrada deixar les portes obertes a col·laboracions amb altres institucions. Aquests últims sis anys s’han firmat molts convenis i molts han sigut aprofitant també els contactes personals.
Un dels teus lemes és “sumar i no restar”.
Sí, però jo ja el practicava abans que els polítics en fessin un recurs retòric! M’ha agradat aplicar-ho per exemple amb les altres institucions de Tarragona i Catalunya, com l’IEC, universitats, altres centres de recerca com l’IPHES, l’ICFO, l’ICIQ… A Tarragona n’hi ha moltes, com deia, que vetllen pel bé patrimonial: la Generalitat, la Conselleria de Patrimoni de l’Ajuntament, la Diputació, l’Arquebisbat, la Reial Societat Arqueològica Tarraconense i museus tan importants com el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, l’únic de Catalunya de titularitat estatal. Un exemple de bona entesa entre l’ICAC, l’Ajuntament i l’Arquebisbat han estat les excavacions a la Catedral [vegeu el blog “A la recerca del temple d’August”].
Posa’ns exemples de la projecció de l’ICAC cap enfora.
L’ICAC és a primera línia, als principals congressos internacionals, com a organitzador, per exemple, del congrés ASMOSIA el 2009, com a coorganitzador (aquest 2013 coorganitza el proper CIAC amb el Museo Nacional de Arte Romano, a Mèrida) i en sessions especials encarregades, com a l’anterior CIAC a Roma el 2008 i en l’últim congrés d’epigrafia grega i llatina a Berlín el 2012.
Parlant ja de recerca, què destacaries d’aquests últims anys a l’ICAC?
S’han anat consolidant els diversos grups de recerca, que m’agradaria esmentar: sobre la ciutat de Tàrraco, amb Josep M. Macias i Joaquin Ruiz de Arbulo i amb projectes com l’excavació esmentada de la Catedral; Josep M. Palet, que ha consolidat l’arqueologia del paisatge, en què l’ICAC és referent, com ho és també en els GIS; el projecte Ager Tarraconensis amb Marta Prevosti; la recerca amfòrica amb Ramon Járrega, que el 2012 va organitzar un congrés internacional d’aquest tema, i Carme Belarte, investigadora ICREA sènior assignada a l’ICAC, que treballa en protohistòria, sobretot en món ibèric i també partícip de les excavacions a Althiburos (Tunísia) dins d’un projecte dirigit per la UB.
Amb investigadors de l’ICAC i, a la dreta de la professora Rodà,
Jordi Peiret, administrador (2009).
També s’ha de dir que hem aconseguit projectes competitius, i hi ha hagut anys que ens han permès doblar el pressupost. El 2007 no hi havia cap I+D, i ara en tenim 4. Hem fet un esforç per aconseguir recursos propis: el projecte europeu Medigene, el programa Tempus (l’únic de la URV) i a través d’empreses privades, com Acesa-Abertis, que ha permès el finançament del projecte Ager Tarraconensis.
Què més destacaries?
Una cosa important ha estat la catalogació i posada en servei del Fons Palol, lliurat oficialment a l’ICAC el desembre del 2006. També ens honora que el professor Gustav Gamer de la Universitat de Tübingen ens hagi donat la seva biblioteca de temes hispànics i també altres investigadors, com Eva Koppel. Hi ha hagut, doncs, un gran increment de la biblioteca de l’ICAC i és remarcable la bona feina de documentació que es fa, a part de la creació d’una biblioteca digital. I parlant de llibres: crec que la nostra línia editorial, amb les col·leccions Documenta i Hic et Nunc, també s’ha fet un lloc entre les publicacions d’arqueologia de referència.
Anant més enllà de l’arqueologia clàssica estricta?
Hem intentat fer arqueologia també de totes les cultures en contacte amb Grècia i Roma: ibers, púnics, númides, etc. I reforçar l’arqueologia grega, que ho hem de fer, perquè tenim les dues ciutats gregues de la península ibèrica, Roses i Empúries, i ara participem el projecte Iberia Graeca.
Què ha quedat pendent?
M’hauria agradat veure oberta la necròpolis de Tarragona, tenir un Erasmus Mundus (l’hem perseguit i hem estat a punt!), haver iniciat la revista digital, disposar de la web en anglès i que l’ICAC tingués presència a les xarxes socials. Però el balanç no cal dir que és més positiu que negatiu!
També personalment?
I tant! Les institucions les fan les persones, i a l’ICAC he trobat un esplèndid equip humà. Parlo tant dels investigadors com del PAS, que des de diferents aspectes donen suport a la recerca. La meva manera d’actuar ha sigut fer, deixar fer i impulsar les iniciatives dels icaquencs. A més, hi ha hagut molt bona entesa amb la URV i la confiança del Consell de Direcció.
Presentació de Planimetria arqueològica de Tàrraco el 2007.
D’esquerra a dreta, el director general de Patrimoni,
Josep M. Carreté; l’alcalde de Tarragona, Fèlix Ballesteros;
el rector de la URV, Francesc Xavier Grau; la professora Isabel Rodà,
i el director general de Recerca, Ramon Moreno (2007). Foto: ICAC.
Quins reptes tindrà la propera direcció?
Optimitzar els recursos! Fer que un euro llueixi més! El 2007 no ens podíem ni imaginar la crisi que ens vindria a sobre. Per sort la crisi ens agafa amb una estructura consolidada, reconeguda, amb una trajectòria feta, tot i que 10 anys són pocs per a una institució. Per això són importants projectes com el SUMA, de col·laboració de l’ICAC amb l’IPHES i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.
És un projecte que ja està en marxa.
Sí. Està enfocat a demostrar els profits de les sinergies que es poden establir entre centres de recerca que tot i treballar àmbits diferents tenen punts en comú que cal explotar i optimitzar. La idea surt de la Direcció General de Recerca quan s’adona que tenir quasi 50 centres de recerca és una estructura molt forta per a una nació que no és estat. Com es pot mantenir? Doncs col·laborant més entre nosaltres, i en aquest cas entre tres centres de lletres. De fet amb el SUMA donem forma al que ja fèiem, i cada institut conserva la seva personalitat i NIF, però tenim projectes en comú i fem pinya.
Continuaràs com a investigadora adscrita a l’ICAC lligada a la Unitat d’Estudis Arqueomètrics (UEA), que ja vas contribuir a crear.
Sí, ja el 2006 vam firmar un conveni entre l’ICAC i la UAB en aquest sentit. El director de llavors, en Josep Guitart, volia fer recerca arqueomètrica i ens va proposar que hi col·laboréssim, amb la idea que a la UAB hi hagués el dipòsit de materials lapidis arqueològics i a l’ICAC la part d’analítica, amb l’Aureli Àlvarez dirigint la part geològica i jo, l’arqueològica.
Amb els membres de la UEA (2013).
La UEA s’ha convertit en una unitat de referència.
Sí, amb l’Anna Gutiérrez al capdavant des del 2007. I la prova és la quantitat d’anàlisis externes que s’encarreguen, a part de l’organització del congrés més important en aquest camp, l’Asmosia del 2009, fet per primer cop a Espanya [vegeu aquesta entrevista] A més ara la UEA té un projecte I+D amb la Universitat de Saragossa. Però no voldria deixar d’esmentar, també, l’altra unitat, la Unitat de Documentació Gràfica, que col·labora en molts projectes, tant interns com foranis.
No podem acabar sense preguntar què t’ha fet decidir a deixar la direcció de l’ICAC.
Ha sigut una decisió difícil i molt meditada, sospesant-ho tot. Han sigut 6 anys que han suposat per a mi una gran experiència molt positiva. Però 6 anys en què, per tot el temps que naturalment comporta la gestió i dur a terme l’encarrèc d’internacionalitzar l’ICAC, no he pogut matar el cuquet de la recerca. N’he anat fent, de nits i a estones, però sense la calma necessària. I mirant el meu DNI em vaig adonar que a tot estirar em podré jubilar el 2019, i em fan falta aquests 6 últims anys per a acabar projectes i escrits que he anat deixant aparcats. El moment per aquesta decisió, penso que havia de ser al final d’un any natural per tancar amb pulcritud els comptes, com em penso que s’ha aconseguit, gràcies a la bona feina d’en Jordi Peiret.
Quin seria el futur ideal de l’ICAC, per tu?
Que anés creixent i consolidant com a institut de referència, com quan es parla del DAI (Institut Alemany d’Arqueologia), l’École Française, la British School… Tot i les dificultats actuals, voldria que l’ICAC continués lluitant per ser referent per a la ciència i la societat. És a dir, que la gent s’identifiqués amb la feina que fem i trobés en l’estudi de les seves arrels una justificació de la seva manera de fer i ser. Això és el que se’n diu transferència de coneixement, i un exemple d’èxit en aquest sentit és Can Tacó.
Text i fotos de Carme Badia i Puig
Gener del 2013
G042.178
Conveni específic de col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica per al desenvolupament d’un projecte de recerca sobre L’evolució del poblament tardoromà i alt medieval en el territori de l’antic ager Tarraconensis
“El territori de Tàrraco té una densitat de vil·les per sobre de la mitjana de l’Imperi”
Entrevista a Marta Prevosti i Josep Guitart, directors científics del Projecte Ager Tarraconensis
“El territori de Tàrraco té una densitat de vil·les per sobre de la mitjana de l’Imperi”
Aquest 2011 l’ICAC ha publicat el volum dedicat al poblament del territori de Tàrraco. Aquest llibre, presentat el 25 d’octubre, se suma als dos que ja hi ha publicats dins de la sèrie sobre l’agerTarraconensis, un sobre els aspectes històrics i el marc natural i l’altre sobre les inscripcions romanes. Parlem amb els directors científics de la recerca, els doctors Marta Prevosti (ICAC) i Josep Guitart (UAB/ICAC).
Què és el Projecte Ager Tarraconensis?
És l’estudi de paisatge i territori de l’ager de Tàrraco, agafant totes les dades arqueològiques i de paisatge pròpiament i integrant-les per poder veure com ha funcionat l’evolució d’aquesta àrea entre l’època ibèrica i la tardoantiguitat, és a dir, entre el 500 aC i el 712 dC.
Sou els primers a fer un estudi global així?
És un tipus d’estudi que no s’havia fet mai, amb un plantejament de tanta complitud i envergadura, amb una gran quantitat d’investigadors de diferents especialitats (en total, 43) i amb uns resultats inèdits absolutament i molt interessants. La magnitud de l’estudi no ha anat en detriment de la profunditat.
En quina àrea geogràfica us heu centrat?
Hem agafat una àrea que inclou el Baix Camp, el Tarragonès i un municipi de l’Alt Camp. Per això inicialment dèiem que era un estudi “a la dreta del riu Francolí”. És una zona on els establiments rurals no disposen de gaires estudis (a diferència d’altres zones com el Maresme, el Vallès i comarques gironines, molt treballades, amb moltes excavacions, molt madures per imbricar-ho tot). Pel que fa als estudis individuals dels establiments, l’ager Tarraconenesis estava força negligit, perquè fins ara els esforços s’han centrat més en el nucli Tàrraco per la gran riquesa arqueològica que té. En canvi, aquest estudi de conjunt permet conèixer aspectes que en aquelles àrees amb més dades no s’han treballat. Tàrraco disposa ara d’un estudi de conjunt del seu territori com cap altra ciutat romana de la península Ibèrica.
Per tirar endavant la recerca heu fet prospeccions i excavacions expresses.
El més important que hem fet són prospeccions superficials tant extensives com intensives. A part, prospeccions geofísiques i un parell d’excavacions, a Molins Nous de Reus i a les Bassasses de Cambrils. Evidentment a aquesta feina hi hem sumat tota la bibliografia i les excavacions que ja estaven fetes. També hi hem incorporat un parell d’excavacions recents inèdites, de la Canaleta (Vila-seca) i Mas d’en Corts (Reus).
Parlem pròpiament del volum que ha sortit aquest any, sobre el poblament de l’ager Tarraconensis.
En aquest volum ja comencem a treure conclusions importants sobre l’evolució del poblament gràcies a l’ús de la base de dades i als mapes generats amb SIG (sistema d’informació geogràfica). Val a dir que el llibre també inclou un estudi de les activitats econòmiques: el vi, l’oli, la terrissa, el lli, els molins, etc.
Expliqueu-nos algunes de les conclusions a què heu arribat.
Dues. Una, sobre l’organització del poblament ibèric, que estava molt poc estudiat fora de Kesse. Es tracta d’una organització de poblats a dalt de turons i que hem vist que fan forma de corona al voltant del Camp de Tarragona i que la distribució d’aquests nuclis és molt equilibrada al llarg del Francolí i de la costa. L’altra conclusió: el despoblament en època àrab de què tant es parla no hi va ser. Les anàlisis pal·linològiques indiquen que els conreus continuen pujant. O sigui que el despoblament potser sí que és a la ciutat, però al camp de segur que no.
D’època romana, quines novetats teniu?
S’havia parlat molt de la continuïtat entre la població d’època ibèrica i la romana. Doncs hem trobat, en canvi, un trencament fortíssim. Com fan a tot l’Imperi, els romans implanten una estructura agrària nova, amb tot un sistema parcel·lari ortogonal, en concordança amb la xarxa viària de la ciutat. Planifiquen la cartografia sobre la taula i un cop sobre el territori, la claven.
Fan planificació territorial.
Sí, i es passa de poblats concentrats a una gran proliferació de jaciments. Passem de tenir 20 jaciments ibèrics a tenir-ne 128 d’època romana, dispersos per tot el territori però tampoc uniformement. Hi ha zones preferides i zones més buides. Els estudis de pal·linologia ho confirmen, perquè demostren que el camp de Tarragona en època romana no és un continu conreat, sinó que hi ha moltes zones de boscos.
Parleu-nos d’aquestes 128 vil·les.
És una gran densitat de jaciments, per sobre de la mitjana de l’Imperi romà. 120 són jaciments d’època imperial. D’aquestes, 32 són pròpiament vil·les romanes, 29 establiments rurals i 53 no ho sabem, perquè només hem trobat ceràmica en superfície. Ah, d’algunes vil·les fins i tot hem sabut quins personatges de l’elit en són els propietaris.
Com?
És l’aportació del volum 3 sobre les inscripcions romanes, de la Diana Gorostidi, que posa en relació l’epigrafia amb l’estudi del poblament i dóna resultats absolutament inèdits i excepcionals. L’epigrafia se sol centrar en una ciutat, en llocs puntuals, però aquí engloba tot l’ager Tarraconensis pròpiament, i es relaciona amb estaments rurals i les vil·les.
Entrevista i fotos de Carme Badia i Puig
Desembre del 2011
Una nueva producción de cerámica común de mesa romana, de época medioimperial (finales del siglo II – inicios del III) en la zona de Tarraco (Tarragona).
Aquest treball tracta sobre uns nous tipus de ceràmica comuna de taula romana d’època medio-imperial (segles II-III dC), principalment gerres, que s’ha documentat en diversos jaciments de l’ager Tarraconensis (Ma d’en Gras, els Antigons, la Timba del Castellot) que presenten un tret tipològic característic, consistent en una fina línia de pintura vermella aplicada a la part alta del coll de les peces.
Els professors Géza Alföldy i Isabel Rodà parlen d’epigrafia
“L’estudi les inscripcions romanes de l’ager Tarraconensis és un gran progrés en l’epigrafia de Tarragona”
El professor Géza Alföldy, epigrafista eminent, va visitar Tarragona a l’octubre amb motiu de la inauguració del «Curs d’Història i Arqueologia Cristiana de Tàrraco: Tarraco, christiana civitas«. Durant la seva estada vam assistir a una conversa entre ell i una altra gran epigrafista, la professora Isabel Rodà, directora de l’ICAC.
IR: Un cop més tenim aquí aquest tarraconse electe i hem tornat a disfrutar de la seva saviesa. Té tot l’imperi Romà al cap, cronològicament i geogràficament. És impressionant! El número u mundial en la nostra especialitat, l’epigrafia. Géza, con definiríeu l’epigrafia?
GA: Primer de tot voldria agrair aquesta ocasió de parlar amb la professora Rodà sobre la nostra estimada epigrafia. Per mi és una alegria especial tornar a ser a l’ICAC, que sota la direcció de la professora Rodà ha arribat a ser molt més que un institut per a l’arqueologia de la regió de Catalunya. És un centre d’àmbit internacional per a la recerca de l’antiguitat!
IR: Moltes gràcies.
GA: Pel que fa a l’epigrafia, la nostra passió comuna, és una ciència moderna nascuda el segle XIX gràcies a l’estudiós alemany Theodor Mommsen, que va fundar el projecte Corpus Inscriptionum Latinarum, una publicació general de totes les inscripcions del món romà. Mommsen i les generacions següents pensaren que la publicació d’inscripcions no hauria de ser sinó una edició d’una font literària. Per tant, s’havia de posar el text, fer un aparell crític, oferir lectures diverses…
GA: Avui una edició epigràfica hauria de ser molt més que una pura edició de text! Hauria de ser un instrument de treball interdisciplinari, també amb una descripció dels monuments que porten les inscripcions amb tots els detalls arqueològics. És molt important per entendre la inscripció com a part d’un monument, d’un espai. Una inscripció aïllada no ens informa de totes les circumstàncies en què es fa, així com les nostres edicions també haurien de ser instruments per als filòlegs, un manual per a la lingüística.
IR: Ara mateix som al fòrum provincial de la ciutat de Tarragona.
GA: Aquest fòrum és una plaça de representació per al concilium provinciae, per al consell dels delegats de tota la província. Aquest fòrum també tingué una part central reservada per als flamines, els sacerdots del culte imperial a la capital de la Hispania Citerior. Les inscripcions, doncs, arriben també a ser molt importants per a la topografia, l’arquitectura.
IR: Exacte.
GA: Respecte d’aquest fòrum sempre haig d’explicar una anècdota. Als anys 70, quan vaig començar a treballar a Tarragona, vaig dir a Theodor Hauschild: “He estudiat els llocs de troballes de les inscripcions de Tarragona i hi ha una concentració de les inscripcions dels flamines a la part central del casc antic. ¿No és possible que hi hagués una plaça?” I Hauschild: “Fantàstic, i tant que hi havia una plaça, però no sabia que també hi hagués inscripcions que ens informessin sobre la funció que tenia”.
IR: Després, el 1975, surt el vostre llibre Las incripciones romanas de Tarragona (Die römischen Inschriften von Tarraco, RIT), que ara es reeditarà en una nova versió dins del Corpus Inscriptionum Latinarum. De mil inscripcions s’ha passat a unes 1.500. Tenim moltíssims més documents, o, com vol dir la paraula grega epigrafia, “escrits sobre” pedra, bronze, materials durables… Un dels grans atractius de l’epigrafia és precisament llegir el missatge de l’antiguitat en directe, llegir un text de fa dos mil anys com el van escriure, sense intermediaris. Aquest continua sent el sentit actual de l’epigrafia, no us sembla?
GA: Sí, les inscripcions són fonts molt importants per estudiar la història del món romà. Tenim les fonts arqueològiques, però no poden parlar directament, necessiten una interpretació, que pot ser difícil. Hi ha també les fonts literàries, les obres dels autors com Tàcit, o poetes com Virgili, però no parlen de la vida quotidiana, de l’estructura social: parlen dels esdeveniments polítics. Quasi no donen res de les circumstàncies de la vida del poble (esclaus, lliberts, etc.)
IR: Mentre que les inscripcions sí!
GA: Vaig publicar fa deu anys un article sobre l’estructura i la vida social de Tarraco a partir de les inscripcions, que informen de les capes superiors. La societat de Tarraco també va produir personatges de rang senatori, membres de l’alta aristocràcia romana, amb seient al senat de Roma, lloc màxim del poder en cooperació amb l’emperador. Sobretot en els dos primers segles després de Crist va ser quan entre les elits locals de les províncies hispàniques més famílies van ascendir al Senat romà. Almenys cinc o sis famílies de Tarraco, en època flàvia, van arribar a ser membres del Senat amb moltíssima influència política.
IR: L’epigrafia és clau per a la història social.
GA: És que no solament coneixem les elits, aquelles elits de què les fonts literàries no parlen i que per mètodes arqueològics no podem identificar. Gràcies a l’epigrafia podem dir que les capes superiors de la ciutat, que van constituir els decurions del consell municipal, els “alcaldes”, van tenir un prestigi molt alt. Molts d’ells van ser elegits com a membres de l’orde eqüestre, que després de l’orde senatorial és segona capa principal de l’aristocràcia imperial romana. Tarraco ens ofereix el coneixement d’almenys 20 famílies de rang eqüestre. És un fenomen singular a Hispània. Còrdova i Mèrida també en tenen, però no tantes. Coneixem, per exemple, una llarga sèrie d’esclaus que treballaven als latifundis dels seus amos. Els van convèncer que havien d’imitar els seus amos, i també fan inscripcions funeràries, en les quals almenys poden mencionar el nom, quants anys van viure i és molt simpàtic en inscripcions de la gent més senzilla quan s’esmenta alguna de les seves virtuts: “va ser un fidel marit de la seva dona”, “va ser una filla que sempre va fer el que els pares deien”, “la muller va ser santíssima, dolcíssima”.
IR: L’emoció de la inscripció és que ens dóna aquest contacte amb la vida de cada dia i no només a la ciutat. Una de les últimes col·laboracions vostres ha estat el pròleg d’una obra d’una col·lega, Diana Gorostidi, que ha recollit les inscripcions del Camp de Tarragona (Ager Tarraconensis 3. Les inscripcions romanes). M’agradaria que parléssiu d’aquesta relació ciutat-camp i de les inscripcions que no són dins la ciutat, sinó en àmbit rural.
GA: Tota ciutat romana com a comunitat té el seu ager, el seu territori. Els seus habitants són ciutadans com els que viuen a dins de la ciutat, i tenen tots els drets per particpar en tots els cultes, per ser elegits com a magistrats, etc. La colònia de Tarraco va tenir un territori bastant ampli, però se’n coneixien molt poques inscripcions. El gran epigrafista alemany del segle XIX, Emil Hübner, que va fer el primer corpus de les inscripcions de Tarraco, en coneixia 450, però només 6 eren del territori. En el meu llibre del 1975, el RIT, en coneixia 40. I gràcies als treballs dels anys 80 i 90 d’Isabel Rodà i altres investigadors, el nombre de les inscripcions es va multiplicar.
IR: I ara s’ha tornat a multiplicar.
GA: Sí, perquè la molt simpàtica jove epigrafista de l’ICAC Diana Gorostidi ha recollit amb un treball enorme moltes més inscripcions i ara en coneixem unes 130, no només gravades en pedra. La Diana ha estudiat també ceràmiques amb el nom esgrafiat del propietari, que són fonts també importants. La seva obra forma part del gran projecte de Marta Prevosti i altres sobre l’ager Tarraconensis, i aquest estudi és un gran progrés en l’epigrafia de Tarragona.
IR: Progrés en el qual també heu col·laborat. Què ha significat aquesta col·laboració?
GA: Molt poques vegades he viscut una una cooperació tan amistosa i fructífera com durant els últims dos anys amb la Diana Gorostidi. S’ha ensopegat que durant aquest temps ella preparava aquesta monografia i jo preparava la nova edició de tota l’epigrafia de Tarragona en el Corpus Inscriptiorum Latinarum. Vaig conèixer la Diana a finals dels anys 90, quan treballava amb Xavier Dupré a Tusculum (Itàlia) per fer una tesi doctoral magnífica. Ella es va formar allà, i ara ha invertit molt bé els aconeixements que hi va adquirir.
IR: Com heu treballat?
GA: Ella m’ha facilitat les seves fitxes i fotografies d’inscripcions que jo no he pogut estudiar personalment. També ha recollit bibliografia que per mi no era accessible, sobretot publicacions locals. I jo li he pogut donar bibliografia externa que no sempre es troba en biblioteques espanyoles. Ens hem pogut comunicar lectures d’inscripcions i he pogut corregir una mica el seu text. Repeteixo: ha estat una cooperació molt amistosa i fructífera amb molt èxit per a tots dos. És és una experiència rara en la meva vida. I m’alegro molt que hagi pogut escriure el pròleg: és un elogi merescut.
Conversa recollida per Carme Badia
Escolteu-la sencera clicant aquí.
“L’escultura romana té una nova generació d’investigadors molt vàlids”
Entrevista a Eva Koppel, especialista en escultura romana homenatjada a l’ICAC
“L’escultura romana té una nova generació d’investigadors molt vàlids”
Aquesta professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora en actiu va rebre el reconeixement i l’estima de col·legues, amics i família el dia 15 d’octubre a la sala d’actes de l’ICAC, en ocasió de la presentació de les Actas de la VI Reunión de Escultura Romana en Hispania, publicat en homenatge a ella.
Com va viure l’homenatge, inesperat, que va rebre a l’ICAC?
Amb molta emoció i una sorpresa enorme. Veure tantes persones allà, companys i família, tots amics, mostrant-me el seu afecte, em va provocar una emoció que encara em dura i que em quedarà per sempre. Moltes gràcies, de cor, als organitzadors i als assistents.
Quin treball li sembla que li reconeixien?
He fet la feina que havia de fer, docent i investigadora, amb molt de gust i esforçant-m’hi per fer-ho tan bé com he sabut. He aportat el meu petit gra de sorra estant dins d’un grup de gent de tot Espanya dedicat a la investigació de l’escultura romana. Un grup que participa en les reunions sobre escultura romana a Hispània i en la publicació del CSIR (Corpus Signorum Imperi Romanii). Saps què és el més positiu d’aquest grup?
Què?
Que hem sabut crear continuïtat! N’hem d’estar orgullosos. La recerca en el nostre tema no s’acaba amb nosaltres. Ha sorgit una nova generació d’investigadors molt vàlids.
Senyal que hi ha coses noves per dir?
Sí, esclar, perquè es descobreixen noves escultures, perquè en alguns casos la investigació era superficial, perquè els temps canvien i les interpretacions, també. Els joves aporten idees noves, cosa necessària per continuar la recerca.
Per què s’ha dedicat a l’escultura romana?
Perquè el coneixement de l’escultura clàssica facilita el coneixement de la història i la societat, tant grega com romana, i això, al seu torn, ens permet coneixe’ns més a nosaltres.
Com s’estudia l’escultura?
Es pot estudiar des de diversos punts de vista: l’estètic, l’iconogràfic, el cronològic, etc. però sempre tenint present que és un mitjà per conèixer el context i que l’escultura a Roma és, sobretot, un instrument de propaganda.
Vostè coneix molt bé la producció escultòrica de la ciutat de Tàrraco.
Va ser el tema de la meva tesi doctoral, tot i que també he treballat l’escultura a les vil·les de l’ager Tarraconensis i d’Hispània. L’escultura de Tàrraco és comparable a l’escultura d’altres ciutats de l’Imperi. Des de l’inici els models estatuaris són els mateixos que a Itàlia. I no havent-hi pedreres de marbre, el que es fa servir és importat, sobretot de Luni Carrara i Paros.
Tàrraco no té escultura en pedra local?
En l’escultura exempta tan sols en les més antigues. N’hem trobat en retrats funeraris, coberta amb un capa d’estuc. Però es va desestimar a favor del marbre importat.
Personalment, què li ha donat l’estudi de l’escultura?
M’ha ensenyat a entendre el passat, m’ha donat molta satisfacció i m’ha vinculat a moltes persones que treballen aquest tema i que són amics. I continuo investigant! Ara treballo en un projecte de recerca de la UAB sobre reutilització i còpia en l’època moderna de l’escultura romana, és a dir, sobre la imitació dels antics.
Entrevista feta l’octubre de 2010 per Carme Badia i Puig
Investigadors de l’ICAC al congrés CAA sobre aplicacions informàtiques en arqueologia
Diversos investigadors de l’ICAC participen a la XXXVIII Conference on Computer Applications in Archaeology (CAA 2010), que té lloc a Granada del 6 al 9 d’abril de 2010. El CAA és un congrés multidisciplinar internacional en què es reuneixen arqueòlegs, informàtics i investigadors d’altres camps científics. L’objectiu de la trobada és avançar en l’aplicació de les noves tecnologies en la recerca arqueològica i la posada en valor del patrimoni històric.
En concret, les intervencions dels investigadors de l’ICAC són les següents:
Dimecres 7 d’abril de 2010 a les 11.30 hores
“In conspectu prope totius urbis: an application of different visual methods at the ager Tarraconensis landscape”, de Jose Ignacio Fiz, Diana Gorostidi, Marta Prevosti, Jordi Lopez i Josep Abela.
Dimecres 7 d’abril de 2010 a les 16.30 hores
“Using remote sensing scenes and image analysis for the study of the oxyrhynchos landscape (El-Bahnasa Egypt)”, de Jose Ignacio Fiz, Eva Subias i Rosa Cuesta.