Una de les múltiples funcions del mite és la d’articular els espais de la comunitat en una xarxa de punts significatius i relacionats entre ells que configuren un veritable mapa simbòlic i identitari. A l’Atenes arcaica i clàssica, nombroses històries de déus, herois, però també fets i personatges històrics elevats a la categoria de mites nacionals, es relacionen amb espais naturals o urbanitzats, vies de comunicació i punts de reunió, tant dins de les muralles com en el conjunt del territori: l’àgora, l’acròpolis, els rius, els ports, els santuaris rurals, les fronteres. Una font que un déu havia fet sorgir, una cova on una antiga princesa va infantar un fill d’Apol·lo, una carretera per on un heroi havia passat, netejant la terra de monstres i bandits, un altar que recordava un antic rapte, una tomba on descansen els defensors de la terra: es tracta de llocs que els ritmes del ritual o les connexions narratives del relat mític posen en relació i integren en un tot coherent i significatiu. I aquest paisatge mític no és estàtic, sinó que canvia amb el temps, adaptant-se a nous escenaris: així, l’Atenes democràtica reconfigurà el mapa simbòlic del règim anterior, la tirania dels Pisistràtides, promocionant nous relats i associantlos a nous espais per redefinir el paisatge comú de la identitat col·lectiva dels atenesos.