El cor grec (χορ?ς), que incloïa el cant i la dansa, generalment en contextos rituals, tingué un paper fonamental en el procés de naixement de la polis des de principis de l’època arcaica, fins al punt de constituir un paradigma cultural, que anomenem ‘coralitat’, capaç de funcionar metafòricament en múltiples àmbits, fins i tot sense una pràctica coral efectiva. En aquest sentit, la coralitat esdevé una força articuladora operant en una multiplicitat de nivells interrelacionats (com ara l’organització social i política, l’articulació de temps i espais o la definició dels discursos d’autoritat). En el present article estudiem el concepte i les funcions de la coralitat en els inicis de la polis grega a partir de l’anàlisi de tres passatges èpics (la descripció de l’escut d’Aquil·les a Ilíada 18, l’acollida d’Ulisses a l’àgora dels feacis a Odissea 8 i les danses dels jonis a l’Himne Homèric a Apol·lo) i d’alguns esquemes comparables a la iconografia contemporània.
Search Results for: trama
Danses imaginades, danses relatades. Paradigmes iconogràfics del ball des de l’Antiguitat clàssica fins a l’edat mitjana / Dancing Images and Tales. Iconography of dance from Classical to Middle Age
Inscripcions ibèriques de les comarques de Tarragona
Aquest llibre s’emmarca dins del projecte Corpus d’Inscripcions Ibèriques de Catalunya (CIIC), que té com a objectiu actualitzar el conjunt de les inscripcions ibèriques del territori català i ampliar-ne la informació.
Concretament, aquest volum recull el material epigràfic de les comarques tarragonines, amb un total de 58 inscripcions comentades. D’una banda, conté documents ja publicats anteriorment que han estat revisats i reestudiats amb relació als darrers avenços en epigrafia ibèrica. De l’altra, incorpora nous epígrafs descoberts recentment en els jaciments arqueològics o que s’han retrobat els darrers anys en fons museogràfics.
Inscripcions ibèriques de les comarques de Tarragona ofereix noves propostes en la interpretació d’alguns textos d’acord amb l’estat actual de coneixement de la llengua ibèrica i s’hi aporten totes les dades contextuals que ha estat possible reunir per a cada exemplar.
L’obra pot interessar tant els estudiosos de la llengua ibèrica com els arqueòlegs iberistes, i a totes les persones que vulguin conèixer el passat de les comarques tarragonines.
Més informació
Entrevista a l’autora: “L’escriptura ibèrica neix per raons comercials”
Tarraco. Arquitectura y urbanismo de una capital provincial romana. Volumen 1
En els 25 anys que separen el 1982 del 2007 s’han efectuat, al terme municipal de Tarragona, un total de 1.342 intervencions arqueològiques (excavacions, seguiment d’obres, adequacions o documentacions). Moltes d’aquestes intervencions han aportat informació significativa sobre la planta de la ciutat antiga i el 2007 es van aplegar en el volum Planimetria arqueològica de Tarragona. Ara aquest treball se centra en la recopilació de tota aquesta informació per mirar de reconstruir un puzle del qual tot just se’n té el 10% de les peces.
En aquest sentit, tres circumstàncies han estat d’una ajuda inestimable. En primer lloc, tenir nombrosos fragments de clavegueres romanes que s’han descobert en les excavacions. Es poden enllaçar aquests trams de conduccions fins a reconstruir una imatge més o menys completa de la xarxa d’evacuació de residus de l’antiga Tàrraco. Com que les clavegueres circulaven sota els carrers, s’ha pogut dibuixar indirectament la trama viària de la ciutat.
La segona circumstància favorable és el caràcter estàndard i regular de l’arquitectura romana: l’estudi de les restes arquitectòniques ha permès identificar eixos de simetria i pautes regulars en les antigues construccions. D’aquesta manera, es pot reconstruir la planta d’alguns edificis romans que d’una altra manera s’haurien perdut per sempre.
Finalment, per reconstruir el volum dels edificis es disposa de la tipologia i l’amplada dels murs i dels fragments de columnes i cornises que suportaven les teulades de les antigues construccions. Tot i que mai es coneixerà amb certesa l’aparell constructiu i decoratiu dels antics edificis de la colònia Tàrraco, ja es pot presentar almenys una imatge general de com eren la ciutat i els seus principals edificis públics al llarg de tota l’antiguitat.
Aquest volum, el primer d’una sèrie de tres, presenta per primera vegada l’estudi aprofondit i la reconstrucció científica de tots el grans monuments declarats Patrimoni de la Humanitat.
Danses imaginades, danses relatades / Dancing Images and Tales
Aquesta obra aplega nou ponències presentades al Seminari Internacional “Danses imaginades, danses relatades. Paradigmes iconogràfics del ball des de l’Antiguitat clàssica fins a l’Edat Mitjana”, celebrat el 3 de desembre del 2012, organitzat pel Grup de Recerca Iconodansa (Universitat Rovira i Virgili, URV).
Coedició amb el projecte de recerca de la URV “Traza y figura de la danza en la larga Edad Media: corpus iconográfico textual y etnográfico en la península ibérica y su proyección latino-americana (Danaem)”, el grup de recerca de la URV “Literatura Art i Representació a la llarga Edat Mitjana (LAiREM)”, i el grup de recerca de la UB “Estudis de literatura grega i la seva recepció (ELGAR)”.
Més informació
Entrevista als editors: “La dansa crea un imaginari segons com es representa”
Inscripcions ibèriques de les comarques de Tarragona (IICT)
“L’arqueologia encara té molta feina per fer en l’Egipte grecoromà”
Entrevista a Eva Subías, editora principal del llibre The Space of the City in Graeco-Roman Egypt. Image and Reality
“L’arqueologia encara té molta feina per fer en l’Egipte grecoromà”
La doctora Eva Subías Pascual, professora de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i investigadora adscrita a l’ICAC, ens parla del llibre The Space of the City in Graeco-Roman Egypt. Image and Reality (Documenta, 22). El volum aplega les aportacions a la trobada “La concepció de l’espai a l’Egipte grecoromà”, que va tenir lloc a la URV ara fa un parell d’anys. També en són editors Ignacio Fiz (URV/ICAC), Rosa Cuesta (ICAC), Pedro Azara (UPC) i Jesús Carruesco (URV/ICAC).
El llibre està mig camí de l’arqueologia urbana i l’arqueologia del paisatge?
En part sí, perquè recull mirades entre l’espai urbà i el paisatge des de diferents disciplines, amb aportacions de filòlegs, papiròlegs, arqueòlegs, etc. El nucli del llibre és l’espai, preferentment la ciutat i el seu entorn, i ofereix un joc de mirades creuades per analitzar la realitat arqueològica d’Egipte en el període grecoromà.
Què caracteritza la ciutat a Egipte en aqueta època?
Dos aspectes. El primer és el paisatge nilòtic, del Nil. En època antiga és de gran importància. S’imposa molt perquè és mòbil, i amb molta rapidesa arrossega terres, desplaça camins entre ciutats, va refent cíclicament el paisatge interurbà i també l’urbà… L’aigua de la inundació s’havia de controlar i dominar, introduint-la amb canals i embassaments en el teixit construït.
Eva Subías amb Ignacio Fiz, també editor del llibre.
No devia ser fàcil.
Un exemple paradigmàtic podria ser Oxirinc, ciutat de l’Egipte mitjà, on la vall és més ampla i fèrtil, i també més exposada als moviments del riu. Però, l’altra meitat de l’any, amb la baixada de les aigües, els canals i carrers adoptarien un aspecte ben diferent. La construcció de preses a Egipte és molt recent, i les zones inundables duren ben bé fins al 1970.
Quin és l’altre factor determinant?
La conquesta ptolemaica, perquè posa Egipte en relació amb la cultura clàssica, és a dir, amb l’urbanisme, les tipologies arquitectòniques… Tot i que Egipte és una excepció entremig de les regions mediterrànies, perquè el país queda bloquejat, aïllat respecte de fenòmens que afecten les ciutats grecoromanes. Tret de pocs casos com ara Alexandria, els centres urbans no reben l’estatut de polis, de manera que la majoria dels habitants no tenen mecanismes de participació política.
En què es veu l’aïllament d’Egipte?
Hi ha, per exemple, un cert immobilisme demogràfic: pocs emigrants i pocs immigrants. Hi ha poca aportació exterior, a causa d’ una política de l’Imperi romà d’impedir l’accés de rics romans forans a la propietat de la terra, al revés de la resta de l’Imperi. Les ciutats no tenen el dinamisme social que caracteritza altres regions de l’Imperi. A Egipte, Roma menysprea el progrés social.
Per què?
Per assegurar-se que no sorgís cap contrapoder, que els egipcis no es fessin forts dins de la societat imperial romana. Encara hi havia el record de l’època faraònica, i a més Egipte podia fer perillar recursos: cereals, pedreres (s’hi extreia pòrfid i granit, reservats per a usos imperials) i altres productes de luxe, com papir, teixits de seda, resines…
Així tractaven Egipte de colònia!
En un sentit expoliador, sí. Però més endavant milloren, perquè a principi del segle III dC, amb la Constitutio Antoniniana, en temps de Caracalla, tots els habitants no esclaus obtenen el dret a la ciutadania romana. En aquell moment, però, ser ciutadà romà està devaluat, i les ciutats egípcies ja tenen un tarannà propi, unes elits forjades segons costums propis, i no canvien gaire.
Urbanísticament com són?
Depèn. Les ciutats que reben nom de metròpolis, les capitals dels diversos nomós, es doten d’estructures urbanes i elements arquitectònics que s’emmirallen en la cultura clàssica, perquè són cap de llança de l’organització territorial i lloc de residència d’elits.
I les altres ciutats?
Les ciutats de segon ordre a la vall o als oasis eren molt heterogènies. Hi ha una simbiosi entre les prioritats urbanístiques clàssiques i la tradició arquitectònica egípcia. Per exemple, el temple i el dromos que hi porta esdevé l’eix urbà un eix principal de la ciutat, mentre que en època faraònica era als afores el temple estava aïllat de l’hàbitat. També hi ha altres ciutats a valorar, sobretot a la costa, amb un altre comportament, potser més mediterrani.
Com Alexandria?
Alexandria és la gran ciutat d’Egipte! És una de les grans capitals hel·lenístiques on s’exploren noves formes d’organització de la ciutat a partir de l l’herència de la polis clàssica. És la capital d’un regne i com a tal és la seu d’un palau, i d’un palau faraònic en el sentit literal de l’expressió. I a més és la porta d’Egipte cap a la Mediterrània, perquè és per la Via canòpia que es treu el gra que baixa del Nil i proveeix tota la Mediterrània. L’Alexandria hel·lenística és una ciutat que ha de comptar amb les especificitats que li dóna l’aigua. Té tota una xarxa de canals i, subterràniament, és plena de cisternes. És per això que el racionalisme de la trama urbana s’hi va anar esborrant a mesura que els cursos d’aigua van poder campar sense control, com es veu a la coberta del llibre.
Què aporta de nou el vostre llibre?
La investigació arqueològica a Egipte, tradicionalment centrada en l’època faraònica, s’ha obert a l’època clàssica i postclàssica i es comença a tenir una visió més completa d’Egipte a l’antiguitat. No som ni els primers ni els únics que treballem aquest període, però el que és interessant i nou és l’esforç per crear un equip científic internacional i asseure plegats papiròlegs, filòlegs, arqueòlegs i especialistes en geomorfologia i estudiar l’espai multidisciplinàriament.
Per què és tan important?
Hi ha molts estudis papirològics i filològics i pocs estudis arqueològics! De restes no en tenim, perquè la majoria de construccions eren de tovot (una mena de maons de fang). Tenim informació escrita per donar nom i colors a l’espai, però falten dades arqueològiques.
Quin repte, pels arqueòlegs!
Sí, hi ha molta feina per fer des de l’arqueologia. De moment per analitzar la realitat urbana ens hem centrat sobretot en Oxirinc, el Faium i les ciutats dels oasis, però són pocs casos, insuficients! En els nostres treballs hi ha un elevat grau d’especulació, d’hipòtesis, per estimular el diàleg i la recerca.
Text i fotos de Carme Badia i Puig
Octubre del 2012
‘Cum laude’ per la tesi de Núria Romaní
Núria Romaní, que ha estat investigadora en formació de l’ICAC, ha obtingut la qualificació cum laude per a la seva tesi “Carrers i serveis viaris a les ciutats romanes del conventus Tarraconensis (s. II aC-VI dC). Evolució i tècniques constructives”. El treball el va defensar el dimecres 27 de juny de 2012 a l’ICAC. El Dr. Josep Guitart i Duran (UAB/ICAC) n’és el director.
Imatge de Núria Romaní defensant la tesi i d’ella mateixa amb el tribunal, format, d’esquerra a dreta, pels professors Manuel Bendala Galán (Universidad Autónoma de Madrid), Luisa Migliorati (Università degli Studi di Roma “La Sapienza”), i Joaquim Pera Isern (Universitat Autònoma de Barcelona).
El cardo minor 2 de Iesso (Guissona, Segarra)
Resum de la tesi
El renovat interès de l’arqueologia clàssica per les vies urbanes de la ciutat antiga ha fet que els darrers any hagin superat el seu paper tradicional dins els estudis urbanístics com a mera eina de reconstrucció de l’entramat viari, i que s’hagi explorat amb més profunditat la seva naturalesa d’espai construït i en constant transformació.
Fent-se ressò d’aquestes noves tendències, aquesta tesi analitza la construcció i l’evolució dels carrers i els serveis viaris de set ciutats romanes del conventus Tarraconensis: Emporiae, Iesso, Iluro, Baetulo, Barcino, Tarraco i Valentia, des del seu moment de fundació, entre el segle II aC i l’I dC fins a ben entrat el segle VI dC.
A partir de la informació de nombroses intervencions arqueològiques i notícies antigues, s’ha elaborat un primer apartat descriptiu. S’han identificat i definit un total de 84 trams viaris, base per a l’anàlisi individualitzada del conjunt de carrers de cadascuna de les set urbs. S’estudien diversos aspectes de la xarxa viària, com les amplades, els serveis viaris –clavegueram, xarxa de distribució d’aigua, mobiliari urbà– i el món ritual, fent èmfasi en les tècniques constructives.
El cardo maximus d’Empúries (esquerra) i la claveguera del decumanus maximus de Valentia, a la zona arqueològica de l’Almoina.
El treball també compara i contrasta els resultats de cadascuna de les ciutats entre ells i amb d’altres casos dins el món romà, la qual cosa ha permès demostrar com una aproximació arqueològica acurada als carrers de la ciutat antiga pot enriquir enormement el seu coneixement, ja que, en definitiva, són una part essencial i indissociable de l’urbs: els seus eixos de comunicació interna i un dels grans escenaris de la vida pública.
Lectura de tesi de Núria Romaní sobre carrers i serveis viaris
Núria Romaní, que ha estat investigadora en formació de l’ICAC, llegeix la tesi “Carrers i serveis viaris a les ciutats romanes del conventus Tarraconensis (s. II aC-VI dC). Evolució i tècniques constructives” el dimecres 27 de juny de 2012 a l’ICAC. El Dr. Josep Guitart i Duran (UAB/ICAC) n’és el director.
El cardo minor 2 de Iesso (Guissona, Segarra)
Resum de la tesi
El renovat interès de l’arqueologia clàssica per les vies urbanes de la ciutat antiga ha fet que els darrers any hagin superat el seu paper tradicional dins els estudis urbanístics com a mera eina de reconstrucció de l’entramat viari, i que s’hagi explorat amb més profunditat la seva naturalesa d’espai construït i en constant transformació.
Fent-se ressò d’aquestes noves tendències, aquesta tesi analitza la construcció i l’evolució dels carrers i els serveis viaris de set ciutats romanes del conventus Tarraconensis: Emporiae, Iesso, Iluro, Baetulo, Barcino, Tarraco i Valentia, des del seu moment de fundació, entre el segle II aC i l’I dC fins a ben entrat el segle VI dC.
A partir de la informació de nombroses intervencions arqueològiques i notícies antigues, s’ha elaborat un primer apartat descriptiu. S’han identificat i definit un total de 84 trams viaris, base per a l’anàlisi individualitzada del conjunt de carrers de cadascuna de les set urbs. S’estudien diversos aspectes de la xarxa viària, com les amplades, els serveis viaris –clavegueram, xarxa de distribució d’aigua, mobiliari urbà– i el món ritual, fent èmfasi en les tècniques constructives.
El cardo maximus d’Empúries (esquerra) i la claveguera del decumanus maximus de Valentia, a la zona arqueològica de l’Almoina.
El treball també compara i contrasta els resultats de cadascuna de les ciutats entre ells i amb d’altres casos dins el món romà, la qual cosa ha permès demostrar com una aproximació arqueològica acurada als carrers de la ciutat antiga pot enriquir enormement el seu coneixement, ja que, en definitiva, són una part essencial i indissociable de l’urbs: els seus eixos de comunicació interna i un dels grans escenaris de la vida pública.
Lectura de tesi: “El Foro de Augusto en Roma: la creación de la simbología del poder y el culto imperial”
El dilluns 12 de desembre de 2011 a les 11 hores tindrà lloc a la Sala d’Actes de l’ICAC la defensa de la tesi doctoral de Marc Lamuà Estañol, titulada Equid iis videretur mimum vitae commode transegisse? El Foro de Augusto en Roma: la creación de la simbología del poder y el culto imperial, dirigida pel doctor Ricardo Mar Medina, professor titular de la Universitat Rovira i Virgili (URV).
El tribunal estarà format per Joaquin Ruiz de Arbulo Bayona, catedràtic d’Arqueologia URV i investigador de l’ICAC; Maria Manuela Reis Martins, catedràtica d’arqueologia de la Universitat do Minho, i David Vivó Codina, professor titular d’Història de l’art antic de la Universitat de Girona.
Síntesi de la tesi
El Fòrum d’August de Roma va ser una gran plaça pública inaugurada l’any 2 aC, que es va bastir al voltant del temple de Mart Venjador amb llargs pòrtics revestits de marbres i farcit de cicles icònics escultòrics que resumien la història mítica de la fundació de Roma, els fets dels seus grans homes i la història de la casa d’August, el Pater Patriae.
Aquest treball se centra en l’anàlisi del simbolisme de tota la decoració escultòrica d’aquest enorme complex per poder explicar la seva lògica a través de les fonts escrites, posant en relació els diferents espais arquitectònics amb la seva decoració i proposant una lectura dels seus diversos conjunts iconogràfics gràcies a l’establiment de vincles visuals i simbòlics entre els diferents elements icònics.
La tesi analitza cadascun dels elements iconogràfics conservats i també aquells que només se citen a les fonts i s’han posat en relació amb entre ells en funció de les diferents zones arquitectòniques, per presentar una lectura global de tot el conjunt.
La recerca revela la complexa trama de relacions que s’establiren entre les escultures i relleus que formaven el programa iconogràfic del fòrum. L’anàlisi d’aquest entramat simbòlic ens permet concloure que tant l’arquitectura com la decoració escultòrica del Fòrum d’August van ser escollits meticulosament per elaborar un microcosmos que tenia com a finalitat presentar el mateix August com a conqueridor i amo del món, fent servir un lèxic simbòlic que romandrà a la base de tot el llenguatge d’exaltació del poder autocràtic al llarg de la dinastia juliclaudia, i que s’estendrà al llarg de tota l’època imperial romana.
