En el marc del programa de doctorat interuniversitari en Arqueologia Clàssica (URV-ICAC-UAB), ens plau convidar-vos a la lectura pública de la tesi doctoral de l’investigadora predoctoral Arnau Carbonell Puigventós, del grup de recerca GIAP, codirigida pels Drs. Josep Maria Palet Martínez (ICAC-CERCA) i Hèctor A. Orengo Romeu (ICREA-BSC-ICAC).

L’acte de defensa es farà presencialment a la Sala d’Actes de l’ICAC, el dijous 17 d’octubre de 2024 a partir de les 10.30 h.

Membres del tribunal:

• Dra. Almudena Orejas Saco del Valle, CSIC (presidenta)
• Dr. Ermengol Gassiot Ballbe, UAB (secretari)
• Dr. Ferran Antolin, DAI (vocal titular)

Resum:

Aquesta tesi doctoral investiga els paisatges culturals dels Pirineus orientals, centrant-se entre les àrees d’alta muntanya i la plana de la Cerdanya. L’objectiu principal és la caracterització dels patrons diacrònics d’ocupació i explotació dins d’aquests paisatges, posant èmfasi en com les activitats pastorals van modelar i els van configurar com a paisatges culturals. Un punt central d’aquest estudi recau en la ciutat romana de Iulia Libica, que serveix com a lent per explorar la seva influència a l’organització territorial i la transformació del paisatge durant època romana.

La investigació empra un enfocament interdisciplinari que integra l’arqueologia, l’arqueomorfologia i els estudis paleoambientals. S’han utilitzat eines tecnològiques avançades com els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG), els Models Digitals d’Elevació (MDE) d’alta resolució, fotogrametria basada en drons i modelització de les datacions radiocarbòniques per fer anàlisis espacials detallades i reconstruir les dinàmiques del paisatge a través de múltiples escales temporals.

L’estudi ha documentat 240 estructures arqueològiques relacionades amb ocupacions ramaderes: cabanes de pedra seca i tancats, així com assentaments construïts per murs de pedra seca, que presenten múltiples fases d’ocupació i una conservació excel·lent. Aquestes troballes subratllen la importància diacrònica d’aquestes regions d’alta muntanya com a paisatges culturals dinàmics.

Els resultats demostren una continuïtat notable de l’ocupació humana i de l’ús dels espais des del Neolític fins al període medieval, subratllant el paper integral que aquests paisatges van exercir en les estratègies regionals de subsistència.

Aquesta investigació no només millora la comprensió acadèmica de l’arqueologia d’alta muntanya, sinó que també serveix com a recurs crític per a la preservació del patrimoni cultural i la promoció de pràctiques de desenvolupament sostenible a aquestes regions.