Participació a les X Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana amb la comunicació “Resultats de les darreres excavacions a València la Vella (Riba-roja de Túria), un jaciment tardoantic privilegiat”.
Search Results for: valencia la vella
La Ciutadella de Calafell és l’escenari dels treballs d’arqueologia experimental d’un projecte de l’ICAC sobre estructures de combustió de l’edat del ferro a la Mediterrània
Del 14 al 18 de juny, l’equip del projecte TransComb posarà en funcionament a la Ciutadella de Calafell un conjunt de set estructures de combustió protohistòriques, utilitzant diversos combustibles (fustes i vegetals, fems d’ovella i de vaca…) i fent proves de cocció d’aliments.
Durant tot el primer mil·lenni aC (i seguint una tradició que remunta al neolític), les llars tenen un element sempre present: una placa d’argila com a superfície de combustió. Tot i que hi ha diverses possibilitats formals i tècniques, es documenten a tota la Mediterrània llars de característiques similars, des del nord d’Àfrica i península Ibèrica fins a l’Egeu.
Però, com podem interpretar les funcions quotidianes de llars i forns? Un projecte de recerca de l’ICAC es proposa aportar nou coneixement sobre les activitats quotidianes com l’alimentació, la gestió dels recursos naturals o els rituals relacionats amb la llar. Tot això contribuirà a millorar el coneixement sobre l’organització dels grups domèstics en l’edat del ferro a la Mediterrània.
El projecte TransComb: Estudio transdisciplinar y experimental de estructuras de combustión en el Mediterráneo occidental durante la protohistoria (1er milenio a.C.) es un projecte de l’ICAC finançat per l’Agència Estatal d’Investigació. La dra. Maria Carme Belarte Franco (ICREA-ICAC) és al capdavant del projecte, que té una clara orientació transdisciplinària i que compta amb un equip investigador format per especialistes en diferents disciplines dins el camp de l’arqueologia.
A banda d’investigadors i investigadores de l’ICAC, hi intervenen especialistes d’altres institucions com la Universitat de Barcelona (amb Carme Saorin, del GRAP), la Institució Milà i Fontanals del CSIC, la Diputació de Castelló, el Museu d’Història de Manacor o el CNRS, Centre National de la Recherche Scientifique (França); i empreses com Món Iber ROCS, SL. Hi participa també la Ciutadella Ibèrica de Calafell, on es durà a terme la part experimental del projecte.
L’aplicació d’una metodologia interdisciplinària pot permetre un increment important del coneixement sobre la vida quotidiana de les societats protohistòriques.
La hipòtesi de partida del projecte és que l’aplicació d’una metodologia interdisciplinària pot permetre un increment important del coneixement sobre les estructures de combustió del període i àrea d’estudi i, en conseqüència, sobre aspectes de la vida quotidiana, explotació del medi, rituals o nivell tecnològic de les societats que les van construir i utilitzar.
Un projecte transdisciplinari amb una vessant d’arqueologia experimental
Des del punt de vista metodològic, l’execució del projecte té dues vessants, que s’estan desenvolupant en paral·lel. La primera, consisteix en la recollida de mostres d’estructures de combustió en jaciments arqueològics de Catalunya, nord del País Valencià, sud de França i Balears, i realitzar-hi anàlisis diverses, derivades de la física, la química, la geologia o la biologia. D’aquestes anàlisis s’obté informació sobre temperatures assolides, combustibles o altres substàncies en contacte derivades del seu ús (en particular, residus orgànics), etc.
La segona vessant del projecte TransComb és la que s’està duent a terme a la Ciutadella Ibèrica de Calafell i es basa en l’arqueologia experimental. L’experiment consisteix en la construcció experimental i posada en funcionament d’estructures de combustió segons la informació arqueològica disponible: s’han elaborat rèpliques dels diferents tipus documentats en la protohistòria i es comprovarà el seu comportament durant els processos de cocció.
Una primera fase d’aquesta experimentació ja s’ha dut a terme al mes de maig i ha permès construir diferents estructures de combustió seguint els models documentats en els jaciments arqueològics.
En total, són sis llars de foc i un forn, amb diferents ubicacions (dues llars i el forn són exteriors, mentre que les altres quatre llars estan dins de les cases reconstruïdes de la Ciutadella), i seguint diferents models.
Més concretament, les rèpliques objecte d’experimentació són les següents:
- Una llar consistent en una capa de fang dipositada directament sobre el sòl, en un espai exterior.
- Una llar realitzada excavant una cubeta de pocs centímetres de fondària, reblerta de fang, sense altra preparació, en un espai exterior.
- Una llar realitzada excavant una cubeta de pocs centímetres de fondària, reblerta amb les següents capes, de baix a dalt: fang, còdols, fang; en aquest cas en espai interior.
- Una llar realitzada excavant una cubeta de pocs centímetres de fondària, reblerta amb les següents capes, de baix a dalt: fang, ceràmica, fang; en aquest cas, s’ha delimitat mitjançant una revora feta de fang amb palla, i també està situada en un espai interior.
- Una llar construïda amb toves, de manera que queda sobreaixecada respecte del nivell de paviment, en un espai interior. En aquest cas també està delimitada per una revora, i conjunt està revestit de fang.
- Una llar sense cubeta, delimitada mitjançant una revora i construïda sobre el nivell de terra amb diverses capes, de dalt a baix: fang, còdols, fang, ceràmica, fang. Situada en espai interior.
- Un forn amb la volta construïda amb fang barrejat amb palla, sobre una base de fang, en espai exterior.
Aviat veurem quines diferències es poden observar en el funcionament d’aquestes estructures, i quina informació obtenim sobre les llars arqueològiques i els sistemes de cuina a l’edat del ferro.
La Ciutadella Ibèrica de Calafell és l’escenari de la construcció experimental i posada en funcionament d’estructures de combustió protohistòriques, els dies 14 a 18 de juny.
Del 14 al 18 de juny es posaran en funcionament les estructures, utilitzant diversos combustibles (diferents fustes i vegetals, fems d’ovella i de vaca…), es farà un registre regular de diferents variables, com les temperatures assolides, el temps de durada de la combustió, o de les variacions que s’observin segons l’estructura. També es faran proves de cocció d’aliments amb diversos sistemes.
Tant les llars com el forn s’han construït utilitzant com a material bàsic la terra (molt argilosa) barrejada amb aigua i, en ocasions, amb palla. En algun cas, sota de la capa de terra (que és la superfície de construcció) s’hi ha dipositat ceràmica fragmentada, còdols o una capa de cada element. S’interpreta que aquests materials tenien la finalitat de mantenir més temps l’escalfor; aquest és un dels punts que s’intenta verificar amb l’experimentació.
Amb els resultats de l’experimentació, aviat veurem quines diferències es poden observar en el funcionament d’aquestes estructures, i quina informació obtenim sobre les llars arqueològiques i els sistemes de cuina a l’edat del ferro.
El divendres 18 de juny es farà una difusió del projecte a la Ciutadella Ibèrica de Calafell in situ, a càrrec de la investigadora Carme Belarte (ICREA-ICAC), en el marc de les Jornades Europees d’Arqueologia.
Accés gratuït. Visita guiada. D’11.00 h a 13.00 h.
Llars, foc i argila
Al llarg de l’edat del ferro (aproximadament tot el primer mil·lenni aC) a la Mediterrània, les estructures de combustió eren de tipus similars en una àmplia àrea geogràfica. La informació arqueològica disponible permet distingir entre llars de foc (estructures obertes en les quals el foc es feia a nivell de terra sota una superfície d’argila) i forns (construccions normalment sobreaixecades i tancades per una volta).
Al mateix temps, en el cas de les llars podem distingir entre diversos tipus: construïdes dins una cubeta poc fonda, amb preparació de fragments de ceràmica o de còdols (o d’ambdues coses), o bé directament sobre el paviment; en alguns casos estan sobreaixecades, o bé tenen estan delimitades amb una revora de fang, i excepcionalment estan fetes amb toves.
S’interpreta que aquesta variabilitat té relació amb aspectes funcionals, però ara per ara no es pot assegurar la relació entre aquestes variacions i els usos de les estructures.
Els resultats de la fase experimental del projecte TransComb es contrastaran amb els resultats de les analítiques de la recollida de mostres, i permetrà aportar nova informació sobre l’organització social de l’època.
Podeu trobar més informació aquí.
L’Institut Català d’Arqueologia Clàssica és un centre CERCA creat com a consorci el 2003 per la Generalitat de Catalunya i la Universitat Rovira i Virgili. Té la seu a Tarragona, ciutat reconeguda com a Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000, i està especialitzat en la recerca i formació avançada en arqueologia clàssica.
Contacte i entrevistes:
Maria Carme Belarte Franco, professora ICREA i investigadora de l’ICAC, directora del projecte TransComb (cbelarte@icac.cat).
Josep Pou, arqueòleg municipal i director de la Ciutadella Ibèrica de Calafell.
ICAC Comunicació: 680.619.185 (comunicacio@icac.cat)
La Satalia: a territorial vision of Montjuïc, one of the most emblematic mountains of Barcelona
El Ayuntamiento de Barcelona y el Instituto Catalán de Arqueología Clásica (ICAC) publican Paisaje histórico en la montaña de Montjuïc: resultados del proyecto La Satalia (edición trilingüe).
Es un trabajo de arqueología del paisaje enfocado desde el punto de vista de la geografía histórica y dirigido a especialistas, gestores del territorio, personas interesadas en la historia de Barcelona y al público en general, editado por Josep Maria Palet, director del ICAC y del equipo de investigación en Arqueología del Paisaje, GIAP.
Se trata de un trabajo interdisciplinario centrado en aspectos morfológicos, históricos y naturales del paisaje; en la ocupación y explotación de la montaña de Montjuïc; y en su transformación a lo largo del tiempo. Para llevarlo a cabo se han tenido que aplicar nuevas tecnologías digitales al análisis arqueomorfológico, en concreto, Sistemas de Información Geográfica (SIG).
Un trabajo interdisciplinario centrado en aspectos morfológicos, históricos y naturales del paisaje; en la ocupación y explotación de la montaña de Montjuïc
El proyecto responde al encargo que el entonces Sector de Urbanismo y Infraestructuras del Ayuntamiento de Barcelona y el Museo de Historia de Barcelona (MUHBA) hicieron al ICAC con el objetivo de verificar la existencia de un posible tramo de la vía romana de Barcino en el Llobregat en el área del barrio de La Satalia (Poble-sec, Barcelona), en el marco de un estudio más amplio histórico, geográfico y arqueológico de la montaña de Montjuïc y en su entorno.
Entre otras investigaciones, el trabajo permitió proponer la ubicación exacta de la iglesia de Sant Julià, una importante parroquia altomedieval actualmente desaparecida situada en la montaña de Montjuïc, y reconocer formas históricas del paisaje, como por ejemplo trazas de caminos antiguos y frentes de cantera de la época romana, fusionadas con el paisaje urbano actual.
El libro ofrece material gráfico inédito con reconstrucciones históricas muy ajustadas al estado de la investigación para las fases romana, tardo-romana y medieval. Además, se presenta en tres lenguas ―catalán, castellano e inglés― y en formato digital, que se puede descargar gratuitamente (aquí y en el repositorio abierto del Ayuntamiento de Barcelona).
Poner en valor el patrimonio
El año 2006 el Ayuntamiento de Barcelona trabajaba en la aprobación de un plan de gestión de la montaña de Montjuïc. El barrio de La Satalia (Poble-sec), quedaba afectado por este plan, ya que estaba previsto destinar el espacio a zona verde.
La Asociación de Vecinos del Barrio de La Satalia batalló mucho para impedir lo que entendían podía significar el derribo del barrio. Uno de los argumentos esgrimidos fue el posible paso de un supuesto tramo de la vía romana de Barcino en el Llobregat. Poner en valor el patrimonio era para la asociación una manera de defender el barrio. La red viaria antigua en el Plan de Barcelona ya había sido el eje central de la tesis doctoral (1997) de Josep Maria Palet, editor de la publicación.
El Museo de Historia de Barcelona encargó al ICAC un estudio sobre el área donde se sitúa el barrio de La Satalia. El encargo se ejecutó a través de un convenio entre el Ayuntamiento de Barcelona y el ICAC, a finales de 2006, y el estudio se llevó a cabo durante los años 2007 y 2008. La memoria fue presentada finalmente al Sector de Urbanismo e Infraestructuras del Ayuntamiento de Barcelona. Los años 2011 y 2012 el equipo del ICAC volvió a trabajar en la memoria con el objetivo de convertirla en un libro.
Se trata, pues, de un trabajo en el que han intervenido un amplio equipo de investigadores coordinado por Josep Maria Palet con la participación de Hèctor A. Orengo (GIAP-ICAC), Aureli Álvarez, Ramón Julià y Santiago Riera-Mora, entre otros autores. El libro cuenta también con una presentación de Jordi Bolòs y un preámbulo de Carme Miró i Alaix, responsable del Pla Barcino (Servei d’Arqueologia de Barcelona). La publicación es el resultado de la colaboración de tres instituciones de investigación: el ICAC, el SERP (Seminari d’Estudis i Recursos Prehistòrics) de la UB y el ICTJA (Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera), que forma parte del CSIC.
Montjuïc forma parte integral de la historia de Barcelona
Se trata de un estudio historicoarqueológico y geográfico de la vertiente norte-oriental de la montaña de Montjuïc, donde se sitúa el barrio de La Satalia, pero que incluye el conjunto de la montaña: desde la Zona Franca al delta del rio Llobregat, y hasta Ciutat Vella. Su objetivo es ofrecer una visión territorial de conjunto de una de las montañas más emblemáticas de Barcelona y mostrar su relación con la ciudad. El objetivo es ofrecer una visión territorial de conjunto de una de las montañas más emblemáticas de Barcelona, y mostrar su relación con la ciudad.
El trabajo ofrece una visión territorial de conjunto de una de las montañas más emblemáticas de Barcelona: Montjuïc
Desde la perspectiva de la arqueología del paisaje (la especialidad de Josep Maria Palet y el equipo GIAP), el trabajo estudió integralmente los aspectos históricos, arqueológicos y ambientales de un determinado espacio a fin de entender su evolución física y humana y observar la relación entre las dos, así como la transformación del territorio desde una visión diacrónica.
A lo largo de los siglos, la vertiente norte de la montaña de Montjuïc ha mantenido una estrecha relación con la ciudad de Barcelona; relación que se hace evidente en una compleja red viaria y en la ocupación y explotación de sus recursos agrarios (conreo en sistemas de terrazas), hídricos (fuentes y torrentes) y geológicos (canteras). La zona del pie de montaña, además, es idónea para hacer en ella un estudio geomorfológico.
El trabajo está planteado desde dos focos de interés: por un lado, la vertiente norte de Montjuïc, el área de Poble-sec y el barrio de La Satalia; y, por otro, la montaña y la ciudad de Barcelona. Su objetivo central es contextualizar las eventuales singularidades en la historia de Montjuïc y su relación con la ciudad de Barcelona. Es así como se definieron los principales ámbitos de investigación desarrollados.
El primero de estos ámbitos ―muy importante― fue la red viaria. En el barrio de la Satalia se conservan tramos de antiguos caminos insertados en el trazado urbano actual. El estudio de la red viaria histórica de la montaña y su inserción en los antiguos caminos del plan y las comunicaciones con la ciudad de Barcelona ha sido un aspecto importante del trabajo. Con este objetivo se ha desarrollado un estudio arqueomorfológico de las formas históricas del paisaje.
En el barrio de La Satalia se conservan tramos de antiguos caminos insertados en el trazado urbano actual
Un segundo ámbito trabajado es la geología de la montaña y, específicamente, la explotación de canteras y los aspectos geomorfológicos estrechamente relacionados con sus transformaciones históricas y su topografía. Los usos del suelo también han sido un elemento importante del trabajo. Desde esta perspectiva, se ha llevado a cabo el estudio de la evolución histórica del paisaje vegetal de la montaña y de su entorno a lo largo del tiempo a partir de estudios polínicos. El objetivo en este ámbito ha sido realizar una aproximación al impacto antrópico (la desforestación, las actividades económicas, etc.), como causa de los procesos erosivos que provocan la evolución de las formaciones del pie de la montaña. La documentación, la cartografía histórica y las fuentes escritas han sido un apoyo esencial para el trabajo.
La ciudad de Barcelona dispone de un conjunto excepcional de grabados, planos y mapas de los siglos XVI a XX, que han hecho posible este tipo de investigación. La documentación escrita de carácter rural también es muy abundante y, de manera sistemática, retrocede hasta finales del siglo X.
Se ha desarrollado un trabajo interdisciplinario centrado en aspectos morfológicos, históricos y naturales del paisaje en la ocupación y explotación de la montaña, y su transformación a lo largo del tiempo. En un trabajo de este tipo ha sido importante la incorporación de nuevas tecnologías digitales en el análisis arqueomorfológico, en concreto, Sistemas de Información Geográfica (SIG).
El libro ofrece material gráfico inédito, con reconstrucciones históricas muy ajustadas al estado de la investigación para las fases romana, tardo-romana y medieval
El estudio recibió una financiación mixta y ha sido un buen ejemplo de armonización de prioridades de investigación y de gestión territorial, con la coordinación institucional del Instituto Catalán de Arqueología Clásica, Departamento de Urbanismo del Ayuntamiento de Barcelona, el Museo de Historia de la Ciudad (MUHBA) y la Asociación de Vecinos del barrio de La Satalia. Los resultados muestran las capacidades de transferencia del conocimiento de la arqueología del paisaje, que no se limitan solo a la divulgación, sino que generan un producto que puede crear beneficios prácticos, aplicables, en este caso, a un futuro plan de gestión de la montaña de Montjuïc.
La parte gráfica es uno de los aspectos más remarcables del trabajo. Completamente inédita, ofrece reconstrucciones históricas muy ajustadas al estado de la investigación para las fases romana, tardo-romana y medieval. Es un trabajo de arqueología del paisaje desde el punto de vista de la geografía histórica dirigido a los especialistas, a los gestores del territorio, a los interesados en la historia de Barcelona y al público en general.
Las principales conclusiones
Como resultado del estudio cabe destacar el reconocimiento de formas históricas del paisaje fusionadas con el paisaje urbano actual: trazas de caminos antiguos y frentes de cantera. Actualmente se conservan trazas de tres caminos históricos en la trama urbana de La Satalia: la calle Creu dels Molers, el pasaje Antic de València y la calle Margarit.
Destaca el reconocimiento de formas históricas del paisaje fusionadas con el paisaje urbano actual
El origen de estos caminos y sistemas viarios se sitúa en la época romana. Parcialmente conservados en el barrio, perduran y se adaptan a distintos cambios durante la antigüedad tardana y la época medieval, con relación al interés que toman la vertiente sud de la montaña y la zona del delta del Llobregat.
El trabajo permitió proponer el emplazamiento exacto de la iglesia de Sant Julià, una importante parroquia alto-medieval actualmente desaparecida situada en la montaña de Montjuïc, e identificar distintas canteras, como las que hay en los jardines del Palacio Albéniz o la de Laribal, en los jardines del mismo nombre. El frente de la cantera Machinet, en el Teatre Grec, es el más conocido en este sector de la montaña, ya que se aprovechó como frente escénico del teatro.
En el barrio de La Satalia, los frentes de cantera son menos visibles porque están ocupados por edificaciones o cubiertos de vegetación. Los tres frentes conocidos ―Satalia, Satalia-Espanya y Masferrer― se abrieron durante la segunda mitad del siglo XIX aprovechando el eslabón natural del terreno y, una vez fueron abandonados, los ocuparon las edificaciones y construcciones modernas.
Los estudios de Santiago Riera sobre la evolución del paisaje vegetal de la montaña han demostrado la presencia del conreo de viñedos ya en época ibérica
El frente más visible es el de Satalia-Espanya. Hoy, el espacio abierto por la antigua cantera, lo ocupa el campo municipal de fútbol de La Satalia. El frente de explotación es bien visible desde el mirador del barrio, si bien actualmente está cubierto de vegetación.
Cabe destacar también que los estudios de Santiago Riera sobre la evolución del paisaje vegetal de la montaña han demostrado la presencia del conreo de viñedos ya en la época ibérica, seguramente en sistemas de terrazas que en parte han sido aprovechados para urbanizar el barrio.
Edición de Josep Maria Palet. Presentación de Jordi Bolòs. Preámbulo de Carme Miró i Alaix.
Edición trilingüe: catalán, castellano e inglés.
Para más información:
Barcelona Llibres (Ajuntament de Barcelona), Laura Santaflorentina
“En temps dels visigots al territori de València”, prorrogada fins al 17 de gener de 2020
PRORROGADA FINS Al 17 DE GENER DE 2021
Degut a la situació sanitària viscuda el 2020, l’exposició «En temps dels visigots al territori valencià», que organitza el Museu de Prehistòria de València i que estava prevista per als mesos de febrer a juny de 2020, s’ha prorrogat fins al 17 de gener de 2021.
L’investigador de l’ICAC Josep Maria Macias és el comissari de l’exposició, que va acollir el passat mes de març la conferència «L’empremta visigoda a l’actual Catalunya».
L’exposició obre una finestra a un període històric menystingut i poc valorat. Una etapa de mestissatge, transició i frontissa, amb reminiscències romanes i elements germànics i del món oriental. Sense els visigots, no podem entendre el món musulmà ni els temps feudals. La seua valoració ha canviat seguint les línies polítiques de cada moment. Durant la postguerra, l’educació franquista imposava l’aprenentatge de la llista dels trenta-tres reis gots, perquè la monarquia visigoda devia preludiar l’Espanya «Una, Grande y Libre». Després, els visigots es devaluaren i s’identificaren amb un intranscendent període de decadència.
Mentre s’oblidaven aquells reis, no tan bàrbars, les excavacions arqueològiques, de mica en mica, els recuperaren. València i el seu territori, especialment Riba-roja de Túria, són el focus d’un període amb personalitat pròpia. S’han descobert jaciments com Casals del Mas de Sabater (Morella), Horta Vella (Bétera), València la Vella i Pla de Nadal (Riba-roja de Túria), el grup episcopal i el circ de Valentia, Senda de l’Horteta (Alcàsser), Punta de l’Illa i Portus Sucronensis (Cullera), Monastil (Elda), Allon (la Vila Joiosa), Ilici (Elx), Portus Ilicitanus (Santa Pola) i altres.
El territori de València s’ha convertit en un dels millors exemples per conéixer una rica realitat que ha d’estar a l’abast de tots.
Come and join our Master’s Degree in Classical Archaeology! Open-enrollment until the end of July.
Interested in becoming an Archaeology scientist? Concern about cultural heritage? Come and join our master programme in Classical Archaeology!
This master is an unrivalled opportunity to study Classical Archaeology in a multidisciplinary environment. Students consider a wide range of Protohistoric, Greco-Roman and Late Antiquity studies, focused on the Antique Mediterranean Societies.
The Catalan Institute of Classical Archaeology (ICAC) contains leading experts in top archaeology research, from the formation of complex societies of the Protohistory to the Late Antiquity. Their ground-breaking research informs and is informed by their teaching.
Dr M. Carme Belarte, ICREA research professor at ICAC and academic supervisor of the master programme in Classical Archaeology, talks about this unique project.
An interinstitutional programme
The master is a joined programme with the Rovira i Virgili University (URV) and the Autonomous University of Barcelona (UAB), two leading Spanish universities in teaching quality.
So, our students benefit from the unparalleled knowledge and enthusiasm of the staff. As members of an interinstitutional community, they profit from the insights of scholars and students working in other related fields, such as Archaeometry, Bioarchaeology or Computational Archaeology.
The interdisciplinarity and transversality of the teaching staff of the master’s degree allows TFMs to be co-directed by researchers from different specialties who complement each other.
Apply!
Both professionalism and research-oriented
Teaching is constantly updated, as the results of on-going research are also incorporated into the teaching provided.
Our master programme offers both a professionalism and research profile. Students progress to work in culture and heritage roles, including museums, culture administration or heritage guide services. The large portfolio of transferable skills they acquire enables them to forge careers in a wide range of professional fields.
On the other hand, the programme is also an excellent introduction to the scientific career through the doctoral programme in Classical Archaeology (URV-ICAC-UAB), offered by the same three institutions.
While studying
During the degree programme, you will build upon your existing knowledge of different periods and cultures of the classical past, and with a multidisciplinary approach. You will develop skills in methods for analysing archaeological evidence in the form of pottery, plant, bones, and other kinds of remains. You will also learn to read traces left in soils and sediments by studying their physical and chemical properties.
The existence of active research projects and the PIR programme allow students to integrate into research groups and ongoing projects.
In general terms, Classical Archaeology is about understanding past societies of the Mediterranean arch, such as the Greco-Roman civilizations as well as other cultures directly related
We can go deep in this understanding by studying these societies from different approaches, such as textual sources, architecture, archaeometry or bioarchaeology.
Within the field, we study long time perspectives, from the Protohistory (particularly the Iberian and the Phoenician and Punic cultures) to the Late Antiquity.
Apply!
Problem-solving in real projects and excavations
When studying classical archaeology, the programme mixes theory with practice in the field and lab. Students learn specialised methods to investigate questions such as what the cities looked like in ancient times, how cultural landscape has changed, which was the provenance of the marble used in the constructions of a Roman city, or what were the funerary rites of the societies under study.
Teaching is mainly based around real projects, and during the programme, you build up a toolbox of methods and skills for excavation, analysis, interpretation, and presentation of archaeological data.
You will work closely within a real-life project and excavation environment. Is worth to mention our PIR scholarship programme. It allows second-course students to actively get involved in an ICAC research group and develop the master dissertation into an active research project while getting economic funding.
Apply!
It is also worthly to highlight the dynamic environment of international seminars and other related academic activities that offer the ICAC normal running.
Programme overview
The Master in Classical Archaeology is a two-years course (90 ECTS). During the first year (60 ECTS), you will obtain a solid foundation in heterogeneous subjects, such as landscape, drawing, archaeometry, artistic productions, intervention archaeology, textual sources, legal framework. And, also in lab and analytical methods.
The second year (30 ECTS) focuses on the master thesis dissertation (12 ECTS) and practical-oriented subjects and activities, such as career guidance or internships outside the university.
Apply!
Full information: Inter-University Master’s Degree in Classical Archaeology – 12th edition
Contact information:
- ICAC Academic Support Office
Phone: (+34) 977 249 133
email: agallego@icac.cat
- URV Student Office
Phone: (+34) 977 779 944
email: postgrau@urv.cat
La Facultat de Teologia de València acull el setè Congrés Internacional de Ceràmica Tardoantiga del Mediterrani
El congrés, que coorganitza i coordina l’ICAC, és un referent internacional per als millors especialistes del món en ceràmica tardoantiga.
La Facultat de Teologia San Vicent Ferrer de València acollirà la setena edició del Congrés Internacional LRCW – 7th International Conference on Late Roman Coarse Ware, Cooking Ware and Amphorae in the Mediterranean: Archaeology and Archaeometry. The End of Late Roman Pottery. The last centuries at the crossroads.
El congrés és un referent internacional per als millors especialistes del món en ceràmica tardoantiga (del segle III dC a finals de l’antiguitat) del Mediterrani. Aquesta edició servirà per mostrar les últimes novetats en l’estudi de les àmfores, la vaixella de taula i la ceràmica comuna (cassoles, gerres i altres peces d’ús quotidià), amb especial interès en l’aplicació de les anàlisis arqueomètriques.
El LRCW se celebra cada tres anys i l’edició d’enguany tindrà lloc del 15 al 19 d’octubre de 2019 a les localitats de València, Riba-roja de Túria i Alacant. Els participants tindran l’oportunitat de visitar diversos jaciments arqueològics i examinar ceràmica tardoantiga de diferents parts del Mediterrani.
L’organització d’aquestes i altres activitats oferiran l’oportunitat de familiaritzar-se amb la producció de ceràmica del període tardà i l’antiguitat tardana a Hispània. Una de les activitats més esperades del congrés és l’excursió a un jaciment de la zona que acull el congrés. Per a l’edició d’enguany s’ha escollit visitar la ciutat de Lucentum (Alacant).
El congrés LRCW7 comptarà amb 130 intervencions que presentaran recerques sobre 17 països de l’entorn mediterrani, la majoria europeus però també de Tunísia, Egipte, Turquia i Israel. La representació més nombrosa és la italiana, amb 40 intervencions, seguida de l’espanyola (33) i la grega (15). La resta de països que seran objecte de comunicació o pòsters són: Albània, Bulgària, Croàcia, França, Portugal, Eslovènia, Romania, Rússia, Ucraïna, Regne Unit i Xipre. També hi ha persones inscrites procedents d’Alemanya, Argentina, Àustria, Estats Units, Liechtenstein, Noruega, Polònia, República Txeca i Suïssa, que presentaran aportacions d’altres països.
La inauguració serà el dimarts 15 d’octubre a les 9:00 h a la sala d’actes de la Facultat de Teologia de València. A l’acte de benvinguda hi intervindran Miguel Ángel Cau, de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i de l’Equip de Recerca Arqueològica i Arqueomètrica de la Universitat de Barcelona (ERAAUB); Josep Maria Macias, de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC); Albert Ribera, antic director de la Secció d’Arqueologia de l’Ajuntament de València, i ara investigador adscrit a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC); i Vicente Botella, degà de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer.
El congrés s’obrirà amb la ponència inaugural «African Pottery and its role in the Roman economy», a càrrec de Michel Bonifay, del CNRS, Centre Camille Jullian de França. Després, hi haurà una sèrie de presentacions curtes (15 minuts) sobre treballs desenvolupats els últims anys. La primera sessió, sota el títol «The Western Mediterranean», servirà per conèixer 14 resums de les investigacions realitzades per altres 30 especialistes internacionals. El primer dia finalitzarà amb una visita al Museu de Prehistòria de València.
Hi haurà presentacions en anglès, francès, italià i castellà. Aquestes presentacions aniran acompanyades de pòsters o altres materials gràfics que es podran visitar durant les quatre jornades de Congrés al claustre de la Facultat de Teologia valentina.
El dimecres 16 d’octubre tindran lloc dues noves sessions del Congrés. Durant el matí, la sessió amb el títol «Eastern Mediterranean», conduirà la presentació de 16 investigacions realitzades per 27 experts. Per la tarda, la tercera sessió, «The Mediterranean islands in the stream», presentarà 9 treballs de la mà de 17 especialistes. La segona jornada del congrés conclourà amb una visita al Centre Arqueològic de l’Almoina i a la Cripta Arqueològica de la presó de Sant Vicent Màrtir.
La jornada de dijous 17 d’octubre se celebrarà a la localitat valenciana de Riba-roja de Túria. Allà, la quarta sessió del congrés portarà per títol «Late Roman Pottery in Hispania». Després de la rebuda de l’alcalde de la població, Robert Raga, es presentaran 11 noves aportacions, de 24 experts, sobre la ceràmica romana antiga a la Península Ibèrica.
A més, es vol donar a conèixer a la comunitat científica internacional les troballes i avenços en la col·lecció ceràmica trobada al jaciment de València la Vella durant les últimes quatre campanyes arqueològiques (2016-2019). Per això, hi haurà una visita al jaciment, així com al palau visigòtic del Pla de Nadal i al Museu Visigòtic del Pla de Nadal (MUPLA), ubicat al Castell de Riba-roja de Túria.
El divendres 18 d’octubre tornaran les presentacions a la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer. La sessió especial «The problem of de 8th century» comptarà amb 13 presentacions amb el treball dut a terme per 31 experts en la matèria. Ja per la tarda, sobre les 16:45 h, es presentaran les conclusions més interessants de la setena edició del congrés LRCW i es plantejaran les localitats que poden acollir la vuitena edició del certamen.
La 7th International Conference on Late Roman Coarse Ware tindrà una última jornada el dissabte 19 d’octubre. Pel matí es viatjarà fins Alacant per a visitar el Museu Arqueològic de la ciutat (MARQ), on hi ha una completa exposició de ceràmica. Per la tarda, els congressistes s’acomiadaran fins la propera edició des del jaciment de la ciutat romana de Lucentum.
Per últim, també tindran lloc dues activitats gastronòmiques i culturals. Una d’elles està directament relacionada amb el període històric objecte del congrés: al castell de Riba-roja de Túria es degustarà un menú visigòtic que es ve elaborant des de fa anys gràcies a la documentació històrica. L’altra, serà el sopar de cloenda, que s’introduirà en la promoció gastronòmica dels productes valencians a través del programa «Del tros al plat», del Patronat de Turisme de la Diputació de València.
El LRCW 7 compta amb l’organització de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica), l’Ajuntament de Riba-roja de Túria (Regidoria de Patrimoni i Turisme), l’ERAAUB (Equip de Recerca Arqueològica i Arqueomètrica de la Universitat de Barcelona) i el MARQ (Museu Arqueològic Provincial d’Alacant).
En aquesta setena edició hi col·laboren també el Museu de Prehistòria de València, la Diputació de València (Àrea de Cultura i Patronat de Turisme), l’Ajuntament de València (regidories de Cultura i de Turisme) i la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer.
La primera edició del congrés LRCW es va organitzar a Barcelona l’any 2002. La publicació de les actes del congrés va tenir una acollida tan entusiasta entre la comunitat científica que el Comitè internacional del congrés va decidir organitzar edicions periòdiques en diferents ciutats del Mediterrani. Per ara, s’han celebrat les edicions del congrés a Ais de Provença – Marsella – Arles (França, 2005), Parma–Pisa (Itàlia, 2008), Tessalònica (Grècia, 2011), Alexandria (Egipte, 2014) i Agrigent (Sicília, Itàlia, 2017).
Explorem el temple medieval de l’església de Sant Salvador de la Mussara
L’església de la Mussara és potser l’edifici més significatiu de l’antic poble i un element de referència no només del municipi de Vilaplana sinó també de la comarca i de les muntanyes de Prades. En coneixem prou bé la seva història? Una nova actuació arqueològica, finançada per l’Ajuntament de Vilaplana gràcies a una subvenció de la Diputació de Tarragona, ha posat en descobert l’antic absis i altres elements d’una antiga església medieval, als fonaments de l’actual església de Sant Salvador de la Mussara.
Parlem amb Josep Maria Puche, l’investigador de l’ICAC que, juntament amb Jordi López i Iván Fernández, ha dirigit el projecte d’actuació arqueològica.
Hi ha dues esglésies, a la Mussara?
No ben bé! L’església avui dia visible és una construcció d’arrels neoclàssiques que data dels segles XVIII-XIX. Però no ve del no-res. Hi ha referències documentals de l’existència d’una església parroquial ja en el 1191. Sense cap mena de dubte aquest temple medieval es situava en el mateix lloc de l’actual i va ser destruït per a construir la nova església.
Això era una pràctica habitual?
De fet, sí. Al segle XVIII, en un context de fort creixement de població motivat especialment pel cultiu i la comercialització de vi, molts pobles es van veure amb la necessitat d’ampliar les seves esglésies. Seguint una tònica d’estalvi de recursos i esforços, el més habitual era enderrocar les esglésies parroquials romàniques per construir-ne de noves, més àmplies i més grans, a sobre. A la Mussara i la resta de la muntanya no es conreava vinya, però el poble es beneficiava, de forma indirecta, de la riquesa de la plana.
Què té d’especial, doncs, el cas de la Mussara?
El més habitual era enderrocar les esglésies parroquials romàniques per construir-ne de noves, però a la Mussara es van reaprofitar i conservar diversos elements
La Mussara és, ara per ara, un dels pocs casos on és factible veure aquest fenomen històric en les contrades. Durant la construcció del nou temple es van reaprofitar i conservar diversos elements que ens permeten fer una aproximació a com deuria ser el temple medieval. A les comarques tarragonines es conserven escassos exemples d’esglésies parroquials romàniques ja que, com hem comentat, la major part van ser totalment destruïdes en construir les noves.
Quins elements medievals podem observar?
El temple primitiu de Sant Salvador era força més petit que l’actual i tenia una orientació canònica est-oest, amb l’altar mirant cap a orient. La construcció de l’església moderna va comportar una rotació de ’edifici de 90 °C, de manera que ara l’església té una orientació nord-sud.
Les restes actualment visibles són:
- La façana occidental, que es conserva sencera i està integrada dins el mur lateral de l’església actual i és perfectament visible des de l’exterior.
- L’arc de les cruixies de la nau de l’església, situat al mur oriental del temple modern. Presenta un arc apuntat fet de carreus ben escairats.
- El campanar, que està incorporat al campanar actual en comptes de situar-se al seu exterior, com és habitual. Amb les reformes del segle XIX es coronaria amb un cos superior.
- A l’antic cementiri s’aprecia l’arrancada del mur meridional de l’absis en el lateral oriental de l’església actual, just a l’alçada del possible arc triomfal.
Quines conclusions en traieu?
Aquestes restes ens indiquen que la primitiva església estaria constituïda per una sola nau rectangular d’una amplada de 5 metres i una longitud superior als 17 metres més l’absis; unes dimensions més grans del que ens pensàvem a l’inici de l’actuació. La coberta era probablement de fusta i es recolzava sobre arcs diafragma, dels quals només en resta un. La porta s’obriria a la façana meridional, segurament en el mateix lloc on hi ha l’actual, i el campanar de cadireta coronava la façana de ponent.
Per la tipologia de la construcció, podríem datar-la en un període comprès entre els segles XII i XV, amb la possibilitat d’algunes reformes posteriors. Precisament, és aquesta darrera data la que s’atribueix a la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, ara conservada al Museu de Reus.
En quin estat de conservació es troba, el conjunt?
Malgrat el seu estat semiderruït, l’església de Sant Salvador de la Mussara té la consideració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Els darrers anys s’hi han dut a terme diverses actuacions amb la intenció de valoritzar el valor patrimonial de l’antic poble de la Mussara. L’última d’elles ha estat una actuació d’urgència per apuntalar l’església de Sant Salvador i evitar la seva ensulsida definitiva.
L’església de Sant Salvador de la Mussara té la consideració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL)
Per part de l’Ajuntament de Vilaplana hi ha la voluntat d’engegar un projecte que pugui consolidar les estructures que en resten –els murs i el campanar– atès que és l’edifici més conegut i ben conservat de l’antic poble.
Intervenir en un edifici històric no és fàcil. Qualsevol actuació que s’hi faci ha de considerar, per força, la seva natura, la seva gènesi i la seva evolució. Aquest treball és el que permet prendre decisions amb fonament i fer possible la conservació i valorització del patrimoni. Si deixem que els trets biogràfics d’un edifici desapareguin, estarem oblidant també el passat d’una comunitat.
La iniciativa prové de l’Ajuntament de Vilaplana?
L’Ajuntament de Vilaplana és el propietari de l’edifici de l’església de Sant Salvador i, com a tal, en tot moment ha mostrat un sincer interès en invertir recursos i esforços en aquesta tasca de conservació del patrimoni. L’actuació no hauria estat possible, no obstant, sense la participació de la Diputació de Tarragona i l’ICAC, l’Institut d’Arqueologia Clàssica. El pressupost s’ha assumit entre els tres ens, amb la finalitat d’obtenir les dades necessàries per a conèixer l’edifici i poder actuar-hi en un futur amb coneixement de causa.
En què ha consistit, la participació de l’ICAC?
La Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC ha dut a terme les tasques d’estudi documental de l’església, la documentació planimètrica de les restes actuals i una excavació arqueològica
D’una banda, l’ICAC ha dut a terme la direcció científica i tècnica de l’actuació, conjuntament amb l’Ajuntament de Vilaplana. D’altra banda, des d’un punt de vista més tècnic, la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC ha dut a terme les tasques d’estudi documental de l’església, la documentació planimètrica de les restes actuals i una excavació arqueològica.
Quines eines i tècniques heu fet servir?
L’estudi documental s’ha fet sobretot a partir de la recerca en arxius; concretament, les actes de les visites pastorals i altres referències. En la feina de documentació planimètrica de les restes actuals hi intervenen diverses tècniques. Per exemple, hem fet servir un dron per obtenir imatges aèries a baixa cota i de detall del campanar i de la part conservada de la coberta de l’església. També hem elaborat una planimetria (a escala 1/50) per determinar les estructures medievals que han perdurat. I hem creat un model 3D de l’estat actual de l’església.
Hem creat un model 3D de l’estat actual de l’església
Un model 3D?
Sí, és una tècnica avançada de fotogrametria digital combinada amb escàner làser terrestre. Això ens permet digitalitzar des d’un petit objecte fins a un edifici. És a dir, captem milions de capes de punts de l’objecte i introduïm les dades a l’ordinador per crear-ne una imatge digital en tres dimensions. D’aquesta manera podem veure un edifici en 3D i estudiar les seves propietats geomètriques en profunditat.
Des de la Unitat de Documentació Gràfica fa temps que estem aplicant i desenvolupant aquesta metodologia de treball i estem obtenint resultats interessants en emplaçaments com l’església visigoda de Sant Miquel de Terrassa, el circ romà de Tarragona o el jaciment valencià La Vella, a Riba-roja de Túria. Us animo a consultar una mostra d’aquests projectes a la secció de Patrimoni en 3D de la pàgina web de l’ICAC.
En quin moment es troben, els treballs?
Les tasques de documentació i excavació ja estan finalitzades. Degut a l’estat ruïnós de l’edifici, ara com ara no es pot plantejar l’excavació en l’interior del temple si no es fa abans la consolidació de l’edifici. Esperem que els resultats de la nostra actuació contribueixin a fer una valoració fonamentada de futures actuacions que cal a dur a terme, i es tirin endavant nous projectes de restauració i consolidació d’aquest patrimoni tan únic i estimat.
Per aquest motiu, també, estem treballant en la publicació i divulgació dels treballs que hem fet. Volem fer partícip la societat, especialment les comunitats més involucrades emocionalment amb el conjunt de la Mussara, del patrimoni arquitectònic que representa l’església, explicant i mostrant la seva història i evolució.
La nostra voluntat és fer algunes activitats de divulgació i publicar una monografia sobre l’excavació. D’altra banda, publicarem el material gràfic en 3D a la pàgina web de l’ICAC i a altres plataformes en línia d’accés obert.
S’ha fet una primera visita a la Mussara, oi?
S’ha fet una visita guiada el diumenge 18 de novembre
Si, aquest diumenge 18 de novembre jo mateix vaig fer una visita guiada on vam poder veure les restes de l’antiga església medieval i la seva evolució fins a la construcció moderna. En aquesta ocasió, vam comptar amb la participació de l’alcalde de l’Ajuntament de Vilaplana, en Tomàs Bigorra, i hi van acudir una cinquantena de persones.
Enhorabona per la feina; a l’ICAC, a l’Ajuntament de Vilaplana i a la Diputació de Tarragona. I tant de bo aviat puguem parlar de noves actuacions d’excavació i restauració a la Mussara.
Las ciudades hispanas en la Antigüedad Tardía.
Arquitectura en la Antigüedad Tardía. Elementos de síntesis
Nous models tridimensionals a la plataforma Sketchfab
L’ICAC va ampliant el material disponible a la plataforma Sketchfab (Patrimoni en 3D), ara amb una tercera col·lecció que aplega models tridimensionals de l’excavació arqueològica al jaciment visigot de València “la Vella” (Riba-roja de Túria) (informació del projecte).
Els treballs es van dur a terme el 2016 en el marc del I Curs pràctic d’arqueologia cristiana i visigoda a Riba-roja de Túria en aquest jaciment.
Recordem que justament ara està obert el període d’inscripció al segon curs, que tindrà lloc el mes de juliol del 2017.
