La tesi del doctorand Francesc Rodríguez fa una aposta per la ceramologia com a eina per a la comprensió del procés històric de transformació que visqué la l’àrea portuària de la ciutat de Tarracona entre els segles VII i VIII dC.

La tesi doctoral de Francesc Rodríguez presenta un estudi ceramològic detallat que permet avançar en el coneixement de les realitats històriques, socials i econòmiques de la ciutat de Tarracona, a partir de l’estudi de la seva àrea portuària durant els segles VII i VIII dC.

En un període on les restes materials i, sobretot, documentals són escasses, la ceramologia es converteix en una de les principals eines per a la comprensió de processos històrics.

En aquest context, la tesi busca també oferir eines interpretatives i noves vies d’anàlisi a la recerca ceramològica internacional (i als agents que intervenen en la gestió i protecció del patrimoni local) a fi de situar l’ens urbà en un context històric que es troba latent i mancat d’estudis.

L’estudi de la ceràmica a Tarragona representa una de les tradicions científiques amb més recorregut a la península Ibèrica. Si ens cenyim al període tardoantic, destaquen els extraordinaris estudis amfòrics de Simon Keay, l’estudi conjunt del dipòsit del carrer Vila-Roma del Ted’A (Taller Escola d’Arqueologia), la tesi doctoral sobre la vaixella fina de taula de Xavier Aquilué i les monografies de ceràmica comuna de Josep Maria Macias i d’àmfores de Josep Anton Remolà.

Aquests estudis permeten constatar una rica dinàmica comercial i econòmica per als segles V i VI dC. No obstant, per al període estudiat, la manca de bones seqüències estratigràfiques i els suposats problemes d’oferta i demanda de determinades categories ceràmiques, sumat a l’anomenat topos historiogràfic sobre la pèrdua de protagonisme dins del regne visigot a favor de la veïna Barcinona (l’actual Barcelona) i al suposat abandonament institucional de les elits eclesiàstiques davant la por omeia, van portar a interpretar aquest període com un epíleg urbà ineludible i decadent.

No sempre s’ha pensat així i, de fet, actualment estem començant a canviar el paradigma dominant amb un discurs arqueològic no condicionat per interpretacions historiogràfiques tradicionals. L’aproximació de Rodríguez a aquesta qüestió ha prioritzat un anàlisi global dels diferents contextos en un interval concret, en comptes de centralitzar l’estudi en una única categoria ceràmica i en un interval cronològic ampli.

Aquesta elecció comporta avantatges i inconvenients. D’una banda, tenim una major potencialitat en la identificació ceràmica del registre, les quals s’assumeixen de manera equitativa amb comparacions i ponderacions estadístiques que permetin entendre ritmes i usos diferenciats.

D’altra banda, però, apareixen dificultats en la dinàmica i el flux de treball, en la correcta caracterització tipològica entre tanta categoria diversa i un risc de quedar-se a la superfície de la informació ceramològica.

L’elecció de centrar-se únicament i exclusiva al sector occidental de l’àrea portuària ha vingut motivada per l’oportunitat d’analitzar un extraordinari conjunt patrimonial que necessitava d’un estudi en profunditat.

Les excavacions dutes a terme, des dels anys 90 en endavant, oferien més de 2 hectàrees d’excavacions en extensió pràcticament inèdites i, a més, l’espai en si (el port) ha representat al llarg del temps el nucli catalitzador de tota urbs assentada en aquest promontori i al territori adjacent.

A més, recentment, s’ha dut a terme una tesi doctoral per part de la doctora Ada Lasheras que ofereix una anàlisi de l’evolució urbanística i arquitectònica del mateix espai analitzat aquí, des del segle II aC fins al VIII dC.

La imbricació d’ambdues tesis està permetent entendre millor un dels espais més importants de la ciutat, el seu port, així com constatar quines relacions poden existir entre la dinàmica arquitectònica i urbana amb l’econòmica i comercial durant l’arribada dels primers contingents àrabs a la ciutat.

Consulta l’acte a l’Agenda de l’ICAC