Se presenta la investigación realizada sobre la traza urbana de la regio IV de la ciudad romana de Complutum. Se realiza una prospección eléctrica acompañada por el estudio de algunos restos excavados recientemente y de la documentación procedente de excavaciones del siglo XIX. Como resultado, ha sido posible generar una nueva propuesta de diseño urbano para la regio IV, basada en una trama ortogonal de insulae de 30×30 m, e identificar diversas estructuras entre las que destaca un edificio singular que con todas las precauciones debidas podría tratarse de un santuario urbano de importantes dimensiones. | The paper shows the research on the urban pattern of the regio IV of the Roman city of Complutum: a geophysical survey accompanied by the study of some archaeological remains recently excavated, and the documentation from some 19th century excavations. Therefore, it has been possible to generate a new urban design proposal for the regio IV, and to identify different archaeological buildings, specially one that might have been an urban sanctuary of important dimensions.
Search Results for: trama
El diseño urbano de la regio IV de Complutum (Alcalá de Henares). Estudios a partir de la prospección geofísica
Nereidas y bailarinas en el arte egipcio romano tardío: esti lo, conte xto y len guajes de representación
“Reflexionar sobre l’arquitectura en l’Egipte cristià s’ha fet poc”
L’ICAC acaba de publicar el tercer volum de la col·lecció digital Trama. Es tracta d’un estudi de la decoració arquitectònica d’una església de l’Egipte de segle VII dC. En concret, de l’espai basilical de la fortalesa bizantina d’un suburbi de la ciutat d’Oxirinc. Es titula La decoració arquitectònica de l’església de la fortalesa del nord-oest d’Oxyrhynchos (Pemdjé) i entrevistem l’autora, Eva Subías (URV).
Ens pots definir el llibre?
És un recull de decoració arquitectònica però també conté les dades estratigràfiques i constructives i altres aspectes recollits en les excavacions a l’església d’Oxirinc els anys 2009-2010. És doncs un estudi arqueològic convencional, i alhora un pretext per contextualitzar l’objecte d’estudi i arribar a qüestions més generals.
Comencem parlant del context.
Som en el període dels segles V-VII dC, en l’Egipte bizantí, a l’orient de l’Imperi, contemporani al nostre món romà tardà antic. És un Egipte cristià tardà molt ben conegut per la informació papirològica, però les excavacions hi havien passat molt per alt, en favor del ric patrimoni faraònic que té el país.
És un període d’Egipte poc conegut?
Sí, també pel fet que moltes construccions són de tovot, un material menys noble, poc durador. La decoració en pedra calcària es conserva millor, i en aquest sentit Oxirinc té una gran quantitat d’exemples de decoració arquitectònica. Però són fruit del reús, i per tant estan fora de context, com es veu al catàleg Kristen Krumeich Spätantike Bauskulptur aus Oxyrhynchos.
El teu llibre se centra en una església d’Oxirinc. Què té de particular?
Aporta una documentació preciosa, perquè sabem que els diversos elements decoratius d’aquest edifici estaven en ús en el mateix moment. Això em permet intentar reconstruir on estaven col·locats aquests elements, frisos, relleus… Analitzar les possibles ubicacions dins de la construcció s’ha fet poques vegades en l’Egipte cristià, és reflexionar sobre l’arquitectura en si.
Passar de la part al tot.
La temptació sovint és posar un ordre estilístic en el temps, però l’evolució és difícil de reconstruir. Al segle VII la tradició cultural estava focalitzada a reaprofitar peces de diferents estils, el que anomenem spolia. Per tant, ja no és una pràctica fruit de la necessitat sinó fruit de la voluntat, de trobar gust en un estil antic o bé reutilitzar el marbre com a element de prestigi, ja que era un bé costós i molt buscat.
Ha passat molt al llarg del temps…
Sí, i llavors ja hi havia un mercat de peces reutilitzades per privilegiar espais d’esglésies o cases rellevants. I en aquesta església passa, i és un cas quasi únic: hi ha un capitell de cistella en una capella possiblement de culte martirial. I en devien ser dos, de capitells, perquè segur que hi havia dues columnes.
Què més en destacaries?
Altres elements decoratius en pedra calcària de bona qualitat i en diferents estils, que demostren un treball acurat. Per exemple la resta de capitells de la nau, corintitzants, rústecs però tots iguals, i per tant fruit d’un encàrrec. També són interessants, per la seva posició en l’arquitectura, les cornises. N’hi ha de dos tipus: de normals, horitzontals, per suportar l’embigat del sostre, i d’arcada, semicirculars.
Per què són interessants?
Les cornisses d’arcada ens parlen d’arcs decorats com si fossin arcuacions que ornamenten portes (també anomenades arquivoltes), finestres… és a dir, elements dins del mur, no associats a arcades. És un element estrany pel que se sap de la decoració arquitectònica d’aquest període. Això causa problemes d’interpretació, perquè falten referències per comparar.
Deu ser una de les dificultats de l’estudi.
Un altre problema és l’heterogeneïtat d’estils. Hi ha diferents maneres de treballar la pedra, perquè els artesans van incorporant al catàleg de la tradició decorativa bizantina models de prestigi. És una incorporació lenta, perquè tampoc és una església de primer ordre (no és la catedral d’Oxirinc), és un espai basilical en un suburbi d’Oxirinc, del qual no coneixem amb certesa el propietari però devia ser una família important o una comunitat monàstica o caritativa que gravitava al seu voltant.
Per acabar: el color també és un element decoratiu.
Sí, hi ha decoració pintada, en forma de tocs de color rosa, groc o verd. Aquests ambients eclesiàstics o monàstics eren molt més vius de color del que acostumem a pensar. També estaven decorats amb fusta pintada, les parets estaven revestides amb pintures, cortines i tapissos… Tot plegat devia donar una llum difícil d’imaginar-nos! Està ben documentat als monestirs de Sohag, on s’han recuperat pintures de gran vivor. A Oxirinc només hi ha tocs de color, potser perquè es tracta d’una promoció més modesta. En canvi hi constatem un recurs fins ara desconegut: una línia negra que perfila la decoració en pedra, i l’homogeneïtza, donant un aspecte gairebé cal·ligràfic al dibuix.
Ja tens publicats a l’ICAC dos altres llibres relacionats amb Oxirinc, La corona immarcescible. Pintures de l’antiguitat tardana de la necròpolis alta d’Oxirinc (Mínia, Egipte) i també La maison funéraire de la nécropole haute à Oxyrhynchos ( el Minyiâ, Egypte ).
Sí, aquest treball s’afegeix a l’estudi de l’Egipte tardà i em sembla que posa Oxirinc (Pemdjé, en època tardana) en el panorama de la recerca i amplia el coneixement que en tenim. Em consta que ja ha despertat l’interès d’investigadors de fora, i a mi personalment m’ha enriquit molt fer-lo.
Text: Carme Badia i Puig
Fotos: Eva Subías i Carme Badia (retrat)
L’ICAC publica dues novetats editorials
Aquest setembre l’ICAC publica dues novetats editorials: un llibre sobre el treball de la dona a l’antiguitat i l’altre sobre decoració arquitectònica en l’Egipte cristià tardà.
El primer volum, dins de la col·lecció digital Trama, es titula La decoració arquitectònica de l’església de la fortalesa del nord-oest d’Oxyrhynchos (Pemdjé), i presenta els fragments de decoració arquitectònica en ús el segle VII dC a Egipte. Es van posar al descobert arran d’una excavació a l’espai basilical de la fortalesa bizantina del suburbi nord-occidental de la ciutat d’Oxirinc (Egipte).
L’autora, Eva Subías (URV), ja té publicats a l’ICAC dos altres llibres relacionats amb Oxirinc:
- La corona immarcescible. Pintures de l’antiguitat tardana de la necròpolis alta d’Oxirinc (Mínia, Egipte)
- La maison funéraire de la nécropole haute à Oxyrhynchos ( el Minyiâ, Egypte ): du tombeau à la diaconie
L’altra novetat editorial és el número 8 de la col·lecció en paper Hic et Nunc: Los trabajos de las mujeres en el mundo antiguo. Cuidado y mantenimiento de la vida, editat per les professores de la Universitat Pompeu Fabra Ana Delgado Hervás i Marina Picazo Gurina.
Es tracta d’un aplec d’estudis de catorze historiadores i prehistoriadores sobre el treball femení en les societats antigues. El paper de la dona en diverses activitats econòmiques dutes a terme des de l’àmbit domèstic ha estat sovint invisible en la historiografia tradicional. El llibre abasta des del neolític fins a Roma, passant per les cultures ibèriques, les dones a Mesopotàmia i el món grec clàssic, entre d’altres.
La decoració arquitectònica de l’església de la fortalesa del nord-oest d’Oxyrhynchos (Pemdjé)
El llibre presenta els fragments de decoració arquitectònica procedents d’un espai basilical de la fortalesa bizantina en el suburbi nord-occidental de la ciutat d’Oxirinc (Egipte).
Les excavacions realitzades entre els anys 2008 i 2010 van permetre reconstruir i interpretar algunes de les característiques d’aquest edifici, que en la seva darrera fase d’utilització estaria dedicat a funcions litúrgiques al voltant del culte martirial i de l’enterrament d’una comunitat monàstica.
Les excavacions i la lectura dels paraments de l’edifici permeten avançar una hipòtesi de la col·locació original dels fragments i aportar dades per a una diferenciació estilística dels diferents grups de peces de l’edifici i dels corrents artístics egipcis a finals de l’època bizantina i inicis del califat Omeia.
Es tracta d’un conjunt arquitectònic que, pel es dedueix de les excavacions, ja havia estat explorat parcialment a principis del segle XX i que possiblement va contribuir a engruixir les col·leccions del Museu d’Alexandria amb fragments de decoració similars als presentats, cosa que confereix a la troballa un valor suplementari com a font de documentació per a objectes d’origen incert.
“L’escriptura ibèrica neix per raons comercials”
Maria Isabel Panosa, investigadora adscrita de l’ICAC, és autora de Inscripcions ibèriques de les comarques de Tarragona (IICT), volum segon de la col·lecció digital Trama. També ha publicat, de la mateixa temàtica, els llibres La escritura ibérica en Cataluña (siglos V-I aC), Els ibers del Vallès Oriental i De Kese a Tarraco. La població de la Tarragona romanorepublicana, amb especial referència a l’epigrafia (2009).
El llibre aplega 58 inscripcions ibèriques de les comarques de Tarragona.
Sí, és un corpus actualitzat. Les inscripcions les he vist totes menys algunes de temporalment il·localitzables, algunes d’inaccessibles (gran part de les que hi ha a la torre de Minerva –Tarragona–, ja que una tàpia n’obstaculitza l’accés) i les desaparegudes entre el final del segle XIX i les primeres dècades del XX, que es coneixen per calcs i estan recollides en estudis previs, com les número 45 i 46. Si aquestes dues realment van existir són extraordinàries.
Hi ha els exemples de les inscripcions bilingües i també la convivència entre inscripcions només en ibèric i inscripcions només en llatí
Per què?
Perquè són bilingües: tenen dues línies en lletres ibèriques i una línia en lletres llatines. El cas 49 és un fragment arquitectònic molt mutilat. Hi veiem 3 lletres en llatí a dalt i 2 a sota en ibèric. A la península hi ha un altre cas d’inscripció bilingüe a Sagunt, a més d’algunes llegendes monetàries.
Comparables a una “Pedra de Rosetta”?
No, el problema és que estan incompletes, i no podem assegurar que siguin una traducció. És l’inconvenient de les llengües que estan aïllades, que en termes absoluts no es poden entendre.
La majoria d’inscripcions del llibre d’on provenen?
El plat fort és l’epigrafia de Tarragona ciutat. Ja al segle XVI Pons d’Icart en va recollir moltes. Hi ha els exemples de les inscripcions bilingües i també la convivència entre inscripcions només en ibèric i inscripcions només en llatí, d’època tardorepublicana.
El segle I aC, quan es fan les primeres inscripcions funeràries en llatí, encara s’escriu en ibèric
Del moment de transició.
El segle I aC, quan es fan les primeres inscripcions funeràries en llatí, encara s’escriu en ibèric. De fet tenim tres fases: quan s’usa l’ibèric i prou, quan coexisteixen les dues llengües i quan hi ha inscripcions mixtes, en què hi ha una diglòssia molt clara. Aquest últim període és molt efímer. A continuació s’imposa el llatí en l’escriptura, que recull durant els primers temps alguns noms ibèrics llatinitzats.
Una inscripció destacada del llibre (no ibèrica) és la de Mani Vibi a la Torre de Minerva.
Sí, la inscripció llatina més antiga d’Hispània. La podem datar per la mateixa fase constructiva de la muralla. Ens parla de la presència de Roma en un lloc ibèric. I de la importància del culte a la deessa Minerva pels legionaris procedents d’Itàlia. Té inscripcions ibèriques a tocar, cosa que n’indica la contemporaneïtat.
Les inscripcions llatines ja les recull el RIT (Die römische Inschriften von Tarraco, de Géza Alföldy).
Sí. De fet les primeres 18 inscripcions romanes del RIT són contemporànies de les últimes ibèriques.
Quin és el suport més habitual?
La majoria són en ceràmica de taula de vernís negre, el suport estrella. De les 58 inscripcions, 32 són sobre ceràmica. La resta, en suport petri i metàl·lic, entre les quals destaquen les làmines de plom de Tivissa, en particular del poblat del Castellet de Banyoles. Tivissa és molt important, i comparable als grans centres ibèrics.
De què parlen, les inscripcions?
En vida la gent feia servir objectes que gravava amb el seu nom: tenim les pàteres de plata de Tivissa i la fusaiola del Vilar (n’hi ha poques amb text i aquestes tenen un text llarg). També trobem ceràmica amb el nom del propietari. Són excepcionals dos recipients de plata amb inscripció llarga descoberts a Tivissa que citen alguns noms. Es tracta d’un gobelet (peça 25) i d’un bol amb un cap de llop en relleu i escenes rituals gravades (peça 24). Però no tothom tenia accés a l’escriptura, que neix en el context de les activitats comercials i administratives.
Explica’ns-ho.
Es posa en evidència que l’ús de l’escriptura ibèrica té a veure amb la producció, el control de les mercaderies, el transport, la recepció… Per això en molts ploms hi trobem noms i números, com per exemple als ploms de Tivissa, entre d’altres.
Es posa en evidència que l’ús de l’escriptura ibèrica té a veure amb la producció, el control de les mercaderies, el transport.
L’ibèric es parlava igual al Maresme que a Alacant o Narbona?
No ho sabem. El llatí era llengua vehicular a tot l’Imperi romà i és possible que l’ibèric escrit també tingués aquesta funció. El que sabem és que alguns ploms són cartes: van d’un lloc a l’altre. Tenen diversos textos perquè són un diàleg entre remitent i destinatari. Sabem que parlen d’afers relacionats amb el comerç perquè hi surten paraules com “s’alir” (‘plata, diners’) i xifres. El plom es doblegava per ser enviat, com es veu a la inscripció 29. De cartes en plom d’operacions comercials també a Grècia en feien servir, i els ibers van seguir-ne el model.
Quin pes té Tarragona en les inscripcions ibèriques de Catalunya?
Tarragona no és de les zones amb més inscripcions trobades, 58 de les 440 del total aproximat de Catalunya, una quantitat similar a la de les comarques de Lleida. La base és el corpus de Jürgen Untermann, Monumenta Linguarum Hispanicarum, actualitzat amb estudis posteriors. La demarcació que en té més és Barcelona, amb el plom més antic descobert a la Penya del Moro (Sant Just Desvern) i datat en el segle IV aC. Segueixen les de Girona, que sobretot provenen de dos jaciments: Ullastret (molts ploms i ceràmiques dels segles IV i III aC) i Empúries.
Text i fotos: Carme Badia i Puig
“La dansa crea un imaginari segons com es representa”
Licia Buttà (URV), Jesús Carruesco (URV-ICAC), Francesc Massip (URV) i Eva Subías (URV) són els editors del llibre Danses imaginades, danses relatades. Paradigmes iconogràfics del ball des de l’antiguitat clàssica fins a l’edat mitjana. L’obra, volum 1 de la nova col·lecció de l’ICAC Trama, s’inscriu dins de la recerca dels grups Iconodansa (Grup d’investigació sobre iconografia de la dansa a l’Edat Mitjana) i LAiREM (Literatura, Art i Representació a la llarga Edat Mitjana).
El 26 de novembre, presentació del llibre.
Quin és el fil conductor del llibre?
La dansa com a element simbòlic a través de la seva representació, des de l’antiguitat clàssica a l’edat mitjana. Un element simbòlic d’un paradigma cultural, tant quan es representa a través de la imatge (iconografia) com a través del text (històric o literari).
Per això el títol és “danses imaginades” i “danses relatades”.
Exacte. Hi ha capítols centrats en obres literàries, com la Divina comèdia de Dante, i d’altres centrats en obres iconogràfiques, de representació visual de la dansa. No hem volgut fer una història de la dansa, sinó subratllar l’imaginari que es crea i es transmet a partir d’una forma de representar-la.
Tota cultura té dansa?
Sí, és omnipresent en totes les cultures, i està relacionada amb la religió, ja sigui a través del ritual o de la recerca de l’espiritualitat. En la Grècia clàssica la dansa té un sentit cívic. Segles més tard la tendència és al misticisme, a la dansa com a forma de contactar amb la divinitat, com a èxtasi.
La dansa és omnipresent en totes les cultures, i està relacionada amb la religió, a través del ritual o la recerca de l’espiritualitat
També sorgeix la dansa macabra.
Sí, a finals del segle XIV hi ha una eclosió de la dansa de la mort o dansa macabra a Europa. Inquietava a l’Església perquè era poc cristiana, però al final la converteix en eina d’evangelització a Amèrica. Hi va tenir èxit perquè la teatralitat i l’espectacularitat americanes ja lligaven amb aquestes danses d’esquelets.
Com les que encara fan al poble de Verges!
Sí, és una pervivència de la dansa de la mort, avui integrada dins de la Passió.
Cap dansa és innocent?
Sempre està connotada, almenys la dansa de la qual tenim notícia, perquè de les espontànies no en tenim rastre. La dansa té un valor ritual, polític, social.
A l’edat mitjana la dansa és ambigua: sacra i virtuosa, però alhora profana i luxuriosa
Ja a Grècia.
Sí, a la polis la dansa té un paper clau com a organitzadora de l’espai (en grec és chôros). A Roma ballen, però no és un fenomen tan central. De fet, la dansa de matriu grega s’escampa a través de la cristianització: hi ha una hel·lenització d’Occident a través del cristianisme. La mateixa dansa en rotllana o rodona ve del chorós grec (és a dir, ‘cor’). A l’edat mitjana la dansa és ambigua: d’una banda, element ordenador, sacre, de virtuts i de perfecció divina, i de l’altra, està condemnada com a element profà, luxuriós, pecaminós, diabòlic, de vici.
Feu una recerca innovadora.
La nostra voluntat ha sigut tractar amb diferents estudis la continuïtat de la dansa, com es manté en èpoques diferents i amb quines ruptures en les formes, i la importància que això té.
Text i fotos: Carme Badia i Puig
Presentació del llibre ‘Danses imaginades, danses relatades’
El 26 de novembre es presenta el llibre Danses imaginades, danses relatades. Paradigmes iconogràfics del ball des de l’Antiguitat clàssica fins l’edat mitjana, publicat per l’ICAC dins la nova col·lecció Trama, digital.
La presentació és a les 19.30 hores a la Sala de Graus del Campus Catalunya de la URV, amb la presència dels editors del volum, Licia Buttà, Jesús Carruesco (URV-ICAC), Francesc Massip i Eva Subías.
L’acte és en el marc del congrés internacional “Dansa, escriptura i teatralitat a la tardor medieval i l’albada de l’edat moderna” els dies 26 i 27 de novembre a la URV, al voltant els conceptes de dansa, teatralitat i actes i espais performatius en els segles de l’edat mitjana i primera edat moderna.
L’organitzen els grups de recerca LAiREM i Iconodansa.
Col·leccions
