Breu currículum
La Valentina és bioarqueòloga, especialitzada en antracologia i arqueobotànica, i la seva investigació se centra en l’estudi de les pràctiques agrosilvopastorals i el seu impacte ambiental a través del temps. Va obtenir el títol de llicenciatura i de máster en Arqueologia Medieval (2010) i Arqueobotànica (2013) respectivament a la Universitat de Siena (Itàlia). El 2019 va completar el seu doctorat en Geografia Històrica, seguit d’un postdoc a la Universitat de Gènova (Itàlia). Allà ha treballat al Laboratori d’Arqueologia i Història Ambientals (Cir-LASA) i, recentment, ha començat a col·laborar amb els projectes InterArPa i TransLands de GIAP. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat en projectes de recerca interdisciplinaris amb arqueòlegs, naturalistes, historiadors i geògrafs.
El seu projecte Juan de la Cierva s’anomena Paisatge de transhumància: una investigació d’arqueologia ambiental. L’objectiu general d’aquest projecte és donar a conèixer el ric patrimoni ambiental i cultural relacionat amb el pastoratge transhumant, posant de manifest com aquesta pràctica ha construït i transformat el paisatge rural i els seus components vius.
De fet, la transhumància ha representat un dels principals factors ambientals i ha transformat profundament l’ecologia dels sistemes ambientals de l’àrea mediterrània: des de les poblacions vegetals a les animals, passant per les propietats fisicoquímiques i les característiques estructurals dels sòls. L’impacte de la cria transhumant s’identifica mitjançant l’estudi de marcadors bioestratigràfics (per exemple, macro-micro carbó vegetal, pol·len, fitòlits, elements químics del sòl, microorganismes, etc.) extrets de sòls i sediments.
S’han seleccionat dues zones d’estudi, que representen dos dels centres més importants del sistema de transhumància de la regió mediterrània occidental: el Pirineu Oriental (Catalunya – Espanya) i els Alps Marítims (Ligúria – Itàlia). Tot i que les traces arqueològiques de l’activitat de transhumància desapareixen gradualment, l’impacte ambiental de l’abandonament d’aquesta pràctica de gestió dels ecosistemes és cada vegada més evident: la disminució de la biodiversitat, l’augment del risc hidrogeològic i el foc són només algunes de les conseqüències més evidents. Aquesta investigació intenta afegir nova informació que contribueixi a noves polítiques per a la gestió de zones de muntanya que avui estan molt marginades.
Selecció de publicacions:
M. Stagno, C. Tejerizo García, A. Echazarreta Gallegoa, R. Santeramo, M. Portillo, V. Pescini, B. Hernández Beloqui (2020). “De montes comunes y sociedades campesinas. Los resultados del proyecto ARCHIMEDE en el País Vasco”. Arqueologia de la Edad Moderna en el Pais Vasco. Archaeopress, pp. 165–181.
V. Pescini (2019). “Which Origin for Charcoal in Soils? Case-Studies of Environmental Resources Archaeology (ERA) From the Ligurian Apennines, Seventh to the Twentieth Century”. Frontiers in Environmental Science 7-77: 1–15.
Cevasco, N. Gabellieri, V. Pescini (2019). “Une approche historique et archéologique pour l’étude des systèmes de gestion des ressources environnementales : expériences en Ligurie (Italie N-O)”. Colloque Geohistory of environment and landscape, pp. 383–394.
V. Pescini, C. Montanari, D. Moreno (2018). “Multi-proxy record of environmental changes and past land use practices in a Mediterranean landscape: the Punta Mesco Cape (Liguria- Italy) between the 15th and 20th century”. Quaternary International 463: 376–390.
